El projecte ‘Relats en un oceà divers’ neix d’un treball comú entre Suma+ i la Regidoria de Diversitat Funcional de l’Ajuntament de Castellar del Vallès. L’objectiu és fer un treball de sensibilització a les escoles del poble per tal d’avançar cap a una societat diversa en què la llibertat i el respecte siguin bases sòlides per a tothom. El nou relat que s'ofereix és 'D'això, com se'n diu', escrit per Clara Capdevila Candell
Em dic Alba i soc una estrella de mar. Sí, ho heu llegit bé, una estrella de mar! Tinc cinc braços i un to vermellós que em fa destacar entre la sorra i les roques del fons marí. Hi ha qui diu que soc bonica, i jo m’ho prenc com un gran compliment. També diuen que tinc mobilitat reduïda. Que què vol dir mobilitat reduïda? Doncs suposo que deu voler dir que no em moc tan ràpid com la resta de peixos que viuen en aquest immens oceà. En lloc de nedar amunt i avall com els peixos, sovint em quedo arrapada a una roca o a la sorra del fons, gaudint de l’espectacle que em regala el mar.
Des d’aquesta posició, he après a ser tranquil·la i calmada. M’agrada contemplar-ho tot des de la quietud. No us podeu imaginar quantes coses que veig! La meva perspectiva del mar és única, gairebé privilegiada, perquè em miro el món del revés. Vosaltres, humans, quan us banyeu al mar, mireu sempre cap avall i observeu els peixos que neden, els eriçons que s’enganxen al rocam, el pop que s’amaga i canvia de color, i potser de tant en tant, m’heu pogut veure a mi allà al fons. És una visió diferent, la vostra, però també molt bonica.
Quan us estireu panxa enlaire per fer “el mort” —oi que és així com ho dieu?—, ho feu amb els ulls tancats per sentir l’escalfor del Sol a la cara. Però jo, des de baix, ho veig tot. M’agrada molt quan, mentre esteu jugant i nedant en colla, em descobriu. Sempre hi ha un d’aquests petits humans que toca el braç del seu amic i m’assenyala amb cara de sorpresa, els ulls ben oberts, com si hagués trobat un tresor. Em fa sentir especial, com una estrella que brilla al fons del mar. A vegades, neda una mica més enllà, buscant un altre amic per compartir la descoberta: torna amb un somriure, m’assenyala de nou, i se’ls veu a tots ben contents. En aquell moment, un raig de sol em toca com si fos el focus d’un escenari i em sento protagonista d’un gran espectacle, i tot això sense que jo hagi de fer res. Només soc allà, observant, i he aconseguit que sigueu una mica més feliços.
Veig el sol que travessa l’aigua i crea uns reflexos màgics i brillants que ballen al meu voltant. Veig bancs de peixos que em passen per sobre, amb els seus colors vius que brillen com petites joies. De tant en tant, veig la quilla d’una barca que passa per sobre meu, i miro com alguns humans us capbusseu a l’aigua. Puc veure-us les panxes i les cares, amb ulleres grans i un tub que us surt de la boca. Suposo que és per respirar, oi? M’encanta observar les vostres siluetes a contrallum, com si fóssiu figures misterioses en un món màgic.
També veig meduses que ballen amb elegància, les seves transparències són com un espectacle que s’il·lumina amb els raigs de sol. I de tant en tant, un llenguado que es desplaça per la sorra m’acaricia un braç, com si fos un petit gest de tendresa. Realment, veig tantes coses! I em pregunto... d’això com se’n diu? Si em diuen que tinc mobilitat reduïda perquè no em desplaço com els altres, com se’n diu d’aquesta habilitat que tinc per veure el mar des d’una perspectiva que els altres no poden?
Potser no cal posar noms a tantes coses, perquè al final, tots som diferents. Els noms són només paraules que intenten capturar la diversitat de la vida, però amb tantes diferències que existeixen, un dia, aquests noms se’ns acabaran.
A mi això no em preocupa. Jo seguiré aquí, observant el món, gaudint del mar i les petites sorpreses que em regala cada dia. El meu món és un espectacle continu, una dansa constant de vida que flueix davant dels meus ulls.
La meva mobilitat pot ser reduïda, però la meva visió és infinita.
