‘Xirp’ o l’art de convertir-se en ocell

Al seu llibre ‘Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents’ (2017), Josep Lluís Badal (o josep l. badal, amb les minúscules amb què li agrada que l’esmentin) ens deia: “L’art, si ho és, sempre és l’art de convertir-se en ocells”. I, certament, ara arriba a les llibreries un petit llibre que mostra un món literari d’ocells i d’infants que va més enllà d’una faula previsible o d’un conte de la vora del foc. ‘Xirp (Història d’ocells)’ és una invitació que ens fa l’escriptor josep l. badal a submergir-nos en un imaginari que ens acosta la vida i la mort, la bondat i la maldat, el somni i la realitat, la narració i la poesia: “Escolteu la trista història / d’una dolça criatura. / Tot el mal que li van fer / dos falcons contra natura”. Amb l’inicial “Romanço de la graula”, l’autor ens marca els espais i les accions que es desenvoluparan en el relat. Sabem que estem a punt d’entrar en una història crua i terrible, plena d’invenció imaginativa i de poesia, que no ens estalviarà detalls d’una existència gens edulcorada. Però hi haurà la presència dels ocells, que faran que la ficció s’ompli de saviesa, bellesa i emoció: “Malhagen nit i falcons, / cantin dolços els ocells. / Ploreu la tardor, ploreu, / p’rò espereu els dies bells”. I els vols i els cants dels ocells esdevindran art poètica, la manifestació del poder fascinant de la literatura.

Hem d’acceptar que ens endinsem en el terreny de la ficció i hem d’estar oberts a situacions que es mouen entre la realitat i el somni, entre l’experiència i la imaginació. Així, l’autor ens convida a eixamplar la mirada com a lectors. I ens encantarà saber, enmig de l’acció narrativa, que els pardals “són l’ombra de la nostra espècie” o que el reietó, l’ocell més petit d’Europa, “minúscul com una mà de nena petita”, esdevé rei dels ocells amb la seva astúcia; que les orenetes “dibuixaven os i es en el cel”; que els falciots són amics dels núvols; o que l’ocell uirapuru, el manaquí cuafilós, entona el seu cant tan bell un cop l’any mentre fa el niu. I, és clar, quina malícia fan les cotorres i els falcons!; però, què hi farem, actuen seguint la seva naturalesa, com expliquen les faules!

Sobretot, quedarà a la nostra memòria el personatge preciós de la Ma, la narradora d’aquesta història, que de ser una nena espantada per les situacions que haurà de patir passarà a ser una persona que accepta que ha tingut la sort de viure tres instants: “El de morir-me, el de somiar i el de despertar-me”. I que, a més, és conscient que tot s’esdevé en un moment excepcional de la seva vida: “Quan jo encara entenia el que deien els animals. Va ser l’any que van matar el pare, l’any de la tortuga i el reietó, i l’any que em van obrir una porta per sota”. Enfront dels infants i dels ocells hi ha el món dels adults, inquietant i sacsejat sovint per l’apatia i la violència: “Les notícies entristien els adults, elaboraven monòlegs ressentits contra el món, simulaven escoltar-se, somreien amb mitja boca i feien que no amb el cap”. 

La lectura de Xirp (Història d’ocells) ens incita a tenir una altra visió de la vida i de la mort, de la infantesa i d’aquests éssers meravellosos que són els ocells: “Quan tan senzilles són la llum i la fulla! O la nena que s’ajeu a la molsa, parla amb la tortuga i l’àtom buit, i no necessita suportar els dies i sua, respira, parla amb els ocells i sap de l’alegria pel raïm”. L’autor s’aplica a desdramatitzar la mort, perquè comporta transformació i conformitat: “Mira, sense això de morir-se res no tindria sentit. Tot seria estar-se com la pedra”; “La mort se l’oblida per la llum i pel cant dels ocells i parlant”. I potser sí que l’únic que ens pot salvar del dolor, de la por i de la malaurança és “saber somiar a temps”. I no passar les coses sols, ens hem de fer companyia, amb l’amistat i amb l’amor. Xirp és un d’aquells llibres lluminosos que no voldries que s’acabessin mai; i continuar vora la Ma, el reietó i la tortuga Messiaen,... i tants d’altres ocells extraordinaris!