Fa uns anys, a casa nostra, el Sistema de Producció establert ens posava com a exemple l’enorme productivitat asiàtica. Els manaires de torn pretenien remoure les consciències d’aquells que vivíem de parar la mà i recollir aquell sobre de color de palla que cada divendres de final de mes hom ens tenia a punt. Els que com jo mateix, l’únic que coneixíem d’una societat tan remota i ignorada com l’oriental, eren les puntades de peu que ventava Bruce Lee (en versió autèntica) o les de David Carradine (en versió arregladeta), ens havíem arribat a creure que aquell col·lectiu no feia altra cosa que treballar i treballar. Cal apuntar, però, que aquesta asserció tantes i tantes vegades repetida, no estava mancada d’una enorme lògica, fins i tot amb el suport per la geografia: com que el sol, als seus països, sortia molt abans que aquí, quan les primeres clarors de l’alba arribaven a casa nostra, la feina ja devia estar tota feta.
He de dir que, des del punt de vista cronològic, jo tinc l’edat justa tant per haver conegut les vacances en el format actual com per no haver cobrat cap paga extra d’estiu en aquella data tan assenyalada que els meus antecessors explicaven a cada punt i moment. Vaig entrar per primera vegada en una impremta l’any setanta-sis i (ves qui ho havia de dir!) 48 anys més tard, encara no n’he sortit. És evident, doncs, que de vacances n’he fet de més llargues, de més curtes, d’escapçades, de pagades, del tort i del dret... però de dos dies (dos tristos dies) tal com es pot llegir al cartell, mai!
També he sentit explicar (i cal pensar que això només devia ser a les àrees rurals), que els treballadors més joves de les fàbriques aprofitaven els escassos dies de vacances pagades de què disposaven per oferir-se als pagesos d’edat més avançada per llaurar-los el tros a cop de fanga. He de dir que, personalment, no he arribat a conèixer aquest fet en tota la seva magnitud, tot i que admeto que d’esquitllada puc fer-ne alguns apunts. A casa meva, entre alguns altres trencacolls ocupacionals, teníem una mica de terra. Malgrat que jo amido poc més d’un metre seixanta, sempre m’havia semblat que és molt baixa i que fa de mal arribar-hi... ni el fet de cavar ni tot allò que se’n deriva, no m’havia acabat de fer mai la peça. Quan hom m’oferia la possibilitat de bescanviar un dia de les meves vacances al taller per la comesa d’anar a enfilar les tomaqueres no m’hi pensava ni poc ni gens: ho tenia ben clar. El problema, però, era que el meu pare, força més viu que jo, era prou hàbil per ajustar tots els horaris que calguessin per poder acabar portar a terme ambdues coses... Us puc ben assegurar que és l’única persona que conec que mai no va tenir problemes “d’agenda”. És prou evident que, amb sopes o sense sopes, se les arribava a empescar totes...
