Diuen que el temps en si no existeix. Però el cert és que deixa petjada.
Diguem-li com vulguem al transcurs de la vida, o a les successions de les vivències que cadascú ha d’anar desempolsegant i massillant-ne les escletxes que, inexorablement, apareixen entre una i altra experiència. Tot comença i tot s’acaba, o, com també diuen, tot es transforma.
Fa quaranta anys va néixer una petita galeria d’art a Peníscola, que no pas per ser petita físicament ha deixat de col·laborar des de llavors, com la més gran, a la difusió de l’art. En el seu cas dedicada majoritàriament i amb un fervor exacerbat, a difondre, mostrar i fer lluir la plàstica que emana el conjunt de Peníscola, amb els seus carrers blancs arrebossats de balcons que acullen un permanent overbooking de testos i flors, tot remuntant per un ferm folrat de còdols ajudat per graons en alguns trams, carrers que acaben confluint a dalt la plaça de l’església de Santa Maria, adossada al castell del Papa Luna. Així com les seves dues platges, nord i sud, emmarcades per les siluetes del poble murallat, siluetes diferents segons sigui el punt de vista. Postes de sol úniques que dauren l’escenari i modelen reflexos del conjunt de cases encerclades per les murades del castell, reflexes que semblen cavalcar damunt d’una aigua amb tonalitats de blaus i verds que van variant durant el transcurs del dia.
Es tracta de la galeria TIZANO. Acabada aquesta temporada d’estiu 2024, tancarà portes. Cada any ho fa, però per tornar-les a obrir donant la benvinguda a la primavera de l’any següent i fent-ho coincidir tradicionalment per Sant Josep. Tot comença i tot s’acaba i l’any que ve les orenetes la trobaran tancada. Passa el temps, la jubilació arriba i no hi ha solució de continuïtat a la tasca feta. Els artífexs d’aquest cau d’art, la parella formada per l’Alfonso Manuel i la Vicenta, pintors tots dos, vertaders herois defensors de l’art en els bons i, sobretot, en els mals temps, han fet el cim i ara els toca emprendre la baixada. Tot arriba. En aquest cas amb la satisfacció d’haver gaudit d’un llarg període de dedicació comptant amb el reconeixement dels seus visitants que, durant tota aquesta llarga etapa han volgut endur-se i s’han endut cap als seus diferents països una representació de l’esperit plàstic de Peníscola en forma de pintures i ceràmiques.
En la seva trajectòria d’aquests quaranta anys, aquesta galeria també ha estat confiant en la meva obra d’aquarel·les, i m’han donat des dels inicis i sense cap parèntesi temporal, l’oportunitat de mostrar la meva visió de l’entranyable Peníscola. La petjada del temps, existeixi aquest o no, a mi m’ha deixat per sempre l’olor de la tarongina o, de la nafa, com he sentit dir-ho als valencians.
Tot comença i tot s’acaba o tot es transforma. No ens ha de causar doncs cap estranyesa si, on durant aquestes quatre dècades hem pogut gaudir d’un art quasi bé fanàtic sobre Peníscola, la transformació d’aquest local ens pugui conduir a poder-hi remenar una sèrie de, dignes o no, andròmines variades, potser a prendre algun exòtic gelat, o que albergui qui sap quina altra activitat d’oci. Les últimes tendències són les del desterrament de les galeries d’art. També diuen que el poble és savi. Encara bo que, el vertaders savis saben rectificar.
