Per allò que puc constatar tot escoltant uns i altres, no soc l’únic ciutadà d’aquest país que ha seguit amb un interès fora de mida els vuit capítols de la sèrie de Carles Porta Tor. També estic convençut que la fórmula de què s’ha servit el periodista per posar punt final a aquesta sèrie tampoc ha agafat amb la cama canviada, in albis, a les boires, ningú.
L’única sorpresa de què podem parlar (i que potser no ha estat tal sorpresa) li ha posat en safata l’Albert Om en el decurs de l’entrevista amb què es tancava el darrer capítol, en fer-nos saber que, darrerament, s’havien rebut unes trucades telefòniques que deixaven oberta la possibilitat de continuar “posant llum a la foscor”; unes trucades misterioses de les quals, curiosament, no se n’ha tornat a parlar més en tota la resta de la xerrada i potser és la llavor, el combustible per anar mantenint aquest “true crime” in sæcula sæculorum...
Si us he de ser sincers, penso que ni jo ni gairebé ningú, donava per fet que s’arribaria a saber qui va assassinar en Sansa (la més emblemàtica de les víctimes mortals que hi van haver al poble). Esdevé força probable que en el fons, i de manera prou evident, el crim del Montané només sigui l’excusa per donar a conèixer vida i miracles d’un bon assortit de personatges que, tot i que d’entrada ens puguin semblar un pèl estrafolaris, en essència, són poc diferents als que configuren la nostra quotidianitat...
Tor no és res més que la topada frontal d’interessos contraposats com els que hi poden haver a Vilanova de les Mules o a Sant Galderic de la Vall. Tor és un plec de sentències, de càrrecs de descàrrecs: un cúmul de l’ara sí, l’ara no, l’ara potser. Tor és una amalgama de puntades de peu al baix ventre en què ni advocats, ni jutges ni sant Raimon de Penyafort davallat des de l’altura sabria com fer-hi front. Tor és el referent que sempre cal aplicar amb les reserves pertinents allò d’“hostes vingueren i de casa ens tragueren”. Tor, potser és l’excusa, però per davant de tota altra cosa també és el clar reflex de l’ambició, del recel, de l’enveja, de la passió, de l’odi i de qualsevol altre penjament negatiu. Tor, desenganyem-nos, és la gran constant que ens empaita d’ençà que el món és món. Tor no deixa de ser, en definitiva, una metàfora, un exponent clar d’allò que porta implícita l’essència humana.
Així, doncs, hem arribat al vuitè capítol sense saber qui va matar en Sansa.
És possible que els veritables culpables siguin tots i no ho sigui ningú. Potser el va assassinar algú que només passava per allí. Ves a saber si l’atzar va fer que Montané i el seu botxí només confluïssin en un espai de temps puntual i en un lloc equivocat: a hores d’ara, però, aquest no és el tema. Una vegada han passat tants anys de la data del crim, penso que potser no ens cal descobrir quina fou la mà executora. Potser allò que ens hauríem de preguntar, insistentment, és si existeix mai cap raó prou poderosa per llevar la vida a altri i, sobretot, si és prou ètic que un públic delerós de sang i que no sap on dar-la pugui arribar a sucar pa.
