L'any 2000, vaig contactar i fer tractes comercials amb un marxant d’art japonès, tot coincidint en una fira de pintura a Barcelona en la qual jo participava exposant les meves aquarel·les.
Idioma a part, l’entesa comercial va ser fàcil i amb tota mena de clares puntualitzacions. A en Hiroshi Fujita, director artístic d’Art Hi-Romy li agradaven les meves aquarel·les i intuïa una bona acceptació i entrada en l’entorn artístic de Tòquio on ell operava. Va comprar-me’n una dotzena de petit format amb temes de les illes Balears, que utilitzaria com a mostres d’introducció.
Al cap d’un mes van començar a arribar les seves comandes. Comandes de formats més grossos que els de les mostres, però amb la mateixa temàtica escollida inicialment. Jo les hi enviava a Hokkaido per correu i ell ordenava el pagament corresponent al mateix temps que jo li comunicava haver fet l’enviament. Pràcticament coincidien en el temps la recepció de les pintures per la seva part i el cobrament per part meva. Amb rigoroses puntualitats, era cosa d’una setmana, el tancament del cercle.
Durant tres anys es va establir una rutina de comandes mensuals. Al Japó també es van editar calendaris il·lustrats amb la meva obra i, de tant en tant, tenia un afegit gratificant consistent en el fet que les comandes venien acompanyades de felicitacions i mostres de grat dels seus clients. Tota una troballa professional i una empenta a l’autoestima.
Un dia, però, després d’haver-li comunicat el primer enviament de l’any 2003, Fujita em va sorprendre demanant-me una mica de paciència quant al pagament, ja que el seu client de la galeria de Tokyo estava passant per certes dificultats econòmiques i segurament caldria oferir les meves aquarel·les a una altra galeria. Només havia de ser una qüestió de temps.
Al cap d’un mes de la frenada, rebo un escarit correu amb la frase: “Please, wait” (‘Esperi, si us plau’). Cap problema, la paciència és una de les meves bones companyes.Un altre mes i un altre correu: “Please, wait”.
Sis mesos després de no haver rebut cap altra comunicació, decideixo comentar-li que si no tenia possibilitats d’introduir les meves pintures a altres galeries acceptaria comprensivament que em tornés l’últim enviament fet. Passats dos mesos més rebo un altre correu repetint-me: “Please wait”, afegint-hi, però, aquesta vegada: “I will pay” (‘Jo li pagaré’).
Al cap d’un any sense més notícies ja vaig donar per perdut el pagament o el retorn de les aquarel·les. Tot i així el vaig anar felicitant cada Nadal i cada dos anys li recordava la seva paraula, amb tota la meva paciència i prenent-m’ho com una mena de joc morbós. Durant aquest temps, un dia se’m va ocórrer telefonar-li, i ho vaig fer tenint el compte el fus horari internacional i fent el càlcul per poder-lo trobar en hores lògiques de feina.
El senyor Fujita no parlava ni entenia el castellà, i l’anglès intel·ligible dels seus correus no es corresponia amb el nivell d’anglès oral. Llavors, amb igualtat de condicions de pèssim anglès parlat, vam passar la prova del foc tocant el tema. El resum de la seva resposta va ser un: “Please, wait”.
Va arribar el desembre del 2022, és a dir, havien passat vint anys des de la interrupció comercial, i rebo un cordial correu del japonès anunciant-me no el pagament, però sí el retorn de les pintures. En una setmaneta i amb unes gestions duaneres les pintures retornaven al meu estudi, impol·lutes, només amb petits signes d’haver estat emmarcades. I a més a més, venien acompanyades d’una cortesia consistent en una fina cortineta amb una reproducció de la famosa i representativa La gran onada de Kanagawa, de l’artista japonès Katsushika Hokusai.
Per a mi això és una mostra de mantenir la paraula donada. Una mica tard? Potser sí, però confesso que ho vaig viure amb gran satisfacció. El que no sabré mai és si el resultat va ser a causa de la idiosincràsia nipona o a la meva pacient insistència. Però la paraula la va complir.
