És cert que a l’hora d’escriure tant fa el que expliquem, sempre que ho expliquem bé... fins a cert punt. Igual que fins fa ben poc sabíem quin personatge tenia més possibilitats de morir en una pel·li de terror (una convenció que pel·lícules com Scream es va ocupar de desmuntar), en la literatura també hi ha clixés que en el millor de casos distrauran momentàniament el lector, i que en el pitjor faran que es peti de riure. Per això és recomanable evitar a tot preu aquests camps de mines:
Personatges que es descriuen al mirall. Un dels clixés més suats és aquesta tàctica, que mostra els pensaments o el físic del personatge davant d’un mirall. Si no esteu jugant amb el tema del doble, per exemple (recordeu que els clixés estan per destruir-los, però heu d’estar segurs que canvieu les regles del joc o l’estratègia no funcionarà), un mirall per descriure un personatge, o perquè aquest reflexioni sobre qualsevol cosa, mai és bona idea.
Personatges basats en estereotips. Aquí hi podem incloure totes les dones amb necessitat de ser salvades, l’amic negre del protagonista que ja se sap que morirà tard o d’hora, l’alemany o el rus dolent i fins i tot el noi guapot però torturat i trist perquè els seus pares no li van comprar un poni a temps. Si creieu que el vostre personatge és un estereotip, reflexioneu sobre la història. El personatge no hauria de ser mai una excusa per portar l’argument on voleu, ni l’argument hauria de ser una excusa per mostrar que guai i increïble que és el protagonista: tots dos han d’estar interconnectats de manera natural.
Mai escriviu aquestes paraules. Les paraules que tot lector o espectador més tem són “Tot ha estat un somni”, i per una raó molt senzilla: se sent estafat perquè ha invertit temps per acabar presenciant una sortida fàcil i extremadament mandrosa, una manera xarona de dir que l’escriptor o guionista s’ha embolicat massa i ja no sap treure’n l’entrellat. L’exemple més famós és el de Los Serrano, però hi ha altres convidats il·lustres, com Lost.
L’escollit. Els exemples més nombrosos de protagonistes escollits els trobem en la fantasia, potser perquè El senyor dels anells ha fet molt de mal. Si hi ha una cosa que grinyola i molesta són els protagonistes a qui tot els surt bé, que pateixen poquet i que semblen no conèixer la mort. Per sort, i abans que la sèrie de TV (i els últims dos llibres) baixessin el ritme, George R. R. Martin va reviure el gènere amb una bona dosi de sang i sorpreses. Només calen dues paraules per il·lustrar-ho: Red Wedding.
‘Deus ex machina’. Una de les locucions llatines que us hauria de fer tremolar és aquesta. Encara que és un recurs amb moltíssima història (ja s’utilitzava en els temps dels grecs, quan s’invocava alguna deïtat per resoldre una situació que s’havia complicat massa), actualment és cosí germà de “Tot era un somni”, recursos de malson que allunyaran el lector cames ajudeu-me i minaran tota la credibilitat del relat. Un exemple famós el trobem en el conte de la Caputxeta Vermella: al principi dels temps el llop es menjava la Caputxeta, però posteriorment es va edulcorar fent-hi aparèixer un llenyataire random que la salvava a l’últim moment.
Recomanació: Encara que és una sèrie de TV, és molt interessant com The Boys retorça els estereotips tant per fer anar l’argument endavant com per construir els personatges.
