Tant els comerciants com els no comerciants recordaran aquell desaparegut estri analògic precursor dels terminals TPV, estri que per la coreografia que oferia el seu accionament va ser popularment batejat com a: “la bacallanera”. Actualment, si es fa una compra mitjançant una targeta de crèdit o de dèbit física, només cal arrimar-la al TPV del comerç i esperar que xiuli. Senyal inequívoc que ve a significar que des d’aquell moment ja ets una mica més pobre.
Aquell aparell precursor requeria imperativament posar la targeta damunt d’una petita plataforma, al fons de la qual hi havia una plantilla amb la numeració en relleu que identificava el comerç en qüestió. El venedor hi col·locava la targeta de crèdit del comprador i un document de venda per triplicat que, en ser de paper amb propietats de calc, deixava marcades les dades del comerç i les de la targeta del client en fer córrer de banda a banda un rodet que comprimia el conjunt constituït per la targeta, el document i placa base del comerç. El so que feia el recorregut d’anada i tornada del rodet també va contribuir al seu malnom. El document de venda prèviament s’havia omplert de forma manuscrita amb la data, l’import de la venda i el número del DNI o passaport del comprador, i un cop pressionat pel rodet calia que el titular el signés.
S’entregava una còpia al client i els altres dos exemplars se’ls quedava l’establiment per fer la deguda gestió bancària. Per saber si el compte corresponent a aquella targeta disposava de prou saldo calia que el comerciant truqués per telèfon a un número determinat del banc i demanés la conformitat d’aquella operació. No cal fer mala sang recordant el temps que era necessari per completar l’acció. Si la conformitat era denegada, lògicament la venda no es portava a terme a menys que apareguessin pel bitlleter alguns diners despistats. I si, al contrari, s’obtenia la conformitat amb el codi corresponent, el client podia marxar tot satisfet amb la seva adquisició sense més preàmbuls. Posteriorment, però, el comerç havia de portar a la seva entitat bancària una remesa de les operacions ja conformades, per tal que aquestes l’hi fossin ingressades al compte. A més a més, la complicació s’accentuava quan les vendes es produïen en fires i mercats a l’exterior. Llavors, calia tenir localitzada la cabina telefònica més propera, fer esperar el client i emprendre l’aventura de trucar al banc. Eren dies en què els mòbils eren quasi ciència-ficció i encara no s’havia estès la seva disponibilitat de forma quotidiana. Diuen que alguns privilegiats amb possibilitats duien una baluerna al cotxe digna de les pel·lícules d’en Bond.
Amb el pas del temps hi ha molts oficis que es van perdent, sobretot els manuals. Pagant amb Bizum, amb el mòbil i amb les targetws actuals, que en la seva majoria ja no porten aquella quasi romàntica numeració en relleu, hem matat la “bacallanera”. No és pas que la trobem a faltar, al cap i la fi hem sortit guanyant-hi temps tots plegats. Els qui perduraran per sempre, per això, són els qui tallen el bacallà. Vull dir la banca, és clar, perquè sempre s’ha emportat i s’emportarà un bon tall.
