Les dues convocatòries electorals que han succeït recentment i el resultat obtingut per algunes de les opcions que es presentaven m’han fet reflexionar sobre la capacitació de la nostra societat per entendre i atendre qüestions tan importants com les que es plantegen en els sistemes democràtics. Si observem la participació, en les europees del dia 9 de juny va votar el 49,21% dels cridats a les urnes a Espanya. Això vol dir que a un 50,79% dels ciutadans no els va interessar aquesta convocatòria. Però les darreres catalanes tampoc van reeixir significativament, ja que no van interessar a un 42,06 % del cens electoral. Centrant-nos en aquells que van votar, vull posar l’accent sobre la capacitat que tenen o que els mou per decidir la tria d’una opció o d’una altra.
Ja fa uns 2.400 anys, Plató va expressar la seva opinió al respecte en el seu llibre VI de la República.* Allà, en uns diàlegs amb el seu germà Glaucó, dona la seva opinió sobre les formes de govern més favorables per al poble. No es mostra favorable a la democràcia per considerar que els membres de la societat no estan capacitats per elegir els seus governants, ja que es troben sotmesos i afeblits per les passions. Ell creu que els filòsofs són els més adequats per dirigir els destins de la societat, diu: “Por lo tanto, el filósofo, gracias a la estrecha relación en que vive con los objetos divinos entre los que reina un orden inmutable, se hace un hombre divino y ajustado en todas sus acciones, en cuanto lo consiente la debilidad humana, porque en este mundo no hay nada que no tenga algo que reprender”.
Una altra opinió al respecte ens la dona l’economista austro-estatunidenc Joseph A. Schumpeter (1883-1950), autor de Capitalismo, Socialismo y Democracia (1942),** que diu que la democràcia representativa és més una competència entre líders pel vot popular que el govern del poble.
El filòsof estatunidenc Jason Brennan (1979), doctor en filosofia, professor adjunt d’estratègia, economia, ètica i polítiques públiques a la McDonough School of Business de la Universitat de Georgetown i escriptor de no-ficció, va publicar un llibre titulat Contra la democràcia,*** en el qual fa una reflexió sobre la preparació dels votants en les eleccions democràtiques. Brennan identifica tres arquetips de ciutadans democràtics als quals anomena hòbbits, hooligans i vulcanians. Els hòbbits són aquells apàtics e ignorants referent a la política. Normalment no tenen cap opinió i coneixement nul sobre ciències socials. Ignoren els esdeveniments actuals i les dades necessàries per avaluar aquests esdeveniments. Se centren en la seva vida quotidiana sense pensar gaire en política. És el perfil de l’abstencionista.
En canvi, els hooligans són els fanàtics de la política. Aquests consumeixen informació política però de forma esbiaixada, se centra en aquella que confirma les seves opinions, rebutjant immediatament qualsevol evidència que contradigui o desmenteixi les seves creences. Això confirma la “dissonància cognitiva” que va definir el psicòleg Leon Festinger. Mostren una certa tendència a menystenir qui no està d’acord amb ells considerant que són estúpids, malvats, egoistes o que, simplement, estan profundament equivocats. En aquest perfil es troba una gran part dels votants, entre els quals s’inclouen els afiliats als partits i els activistes.
Per la seva banda, els vulcanians són més empírics i pensen en la política d’una forma científica i racional. Conscients de si mateixos, es troben segurs només d’allò que demostren les evidències. Són capaços d’explicar punts de vista oposats de forma que els que sostenen aquelles opinions considerarien que satisfactòria. Estan interessats en la política però són desapassionats perquè eviten ser parcials i irracionals. No creuen que tot aquell que està en desacord amb ells és estúpid, malvat o egoista.
Els ciutadans no pertanyen exclusivament a un d’aquests arquetips i poden canviar en funció de la seva evolució. Si considerem que aproximadament la meitat són hòbbits, pel que diuen les estadístiques de l’abstencionisme, caldria esbrinar la distribució de la resta de votants entre els hooligans i els vulcanians. Pel resultat que obtenim de les darreres eleccions, tot fa pensar que els hooligans tenen un protagonisme molt elevat. Només hem de veure el poder que té un agitador social sevillà que s’ha limitat a escampar falsedats per mitjà de les xarxes i que ha copsat l’atenció de molts votants que, altrament, podrien encabir-se entre els hòbbits i ha aconseguit mobilitzar-los per accedir al Parlament europeu, encara que només sigui per esquivar els processos judicials que té pendents. També hi ha un youtuber xipriota que ha aconseguit el mateix. I no perdem de vista els efectes nocius que va tenir el sufragi universal amb l’arribada de Trump a la Casa Blanca o el Brexit. No ens ha d’estranyar, doncs, que el biòleg i especialista en neuroeducació David Bueno, en el capítol del programa Sense ficció emès el passat dia 11 de juny, amb el títol Atrapats per la pantalla, digués que, per primera vegada, el cervell humà es troba en procés d’involució, com a efecte directe de la constant atenció a les pantalles i a les xarxes socials. Brennan dedica una part de la seva obra a la proposta de diferents alternatives a la democràcia, entre elles considero la més interessant l’epistocràcia, que es fonamenta deixar en mans dels més preparats la tria dels governants.
En una recerca d’aquesta veu als cercadors de les xarxes, apareixeran nombroses entrades que en parlen i es posicionen sobre la seva idoneïtat per suplir els defectes de la democràcia, derivats de la poca capacitació de moltes persones per triar uns dirigents adequats per atendre les necessitats de la societat en la qual viuen.
Podríem estendre aquest article desenvolupant altres possibles formes de gestionar la cosa pública per alliberar-la d’aquells ciutadans poc capacitats. De l’epistocràcia ja n’hem parlat, definida com un sistema d’elecció de governants oposat a la dictadura de la mediocritat, la ignorància i la indiferència, tot i que comporta el risc de convertir-se en aristocràcia i aquesta en oligarquia. La demarquia és un sistema polític de govern de l’Estat en el qual els governants són triats aleatòriament entre els ciutadans. La lotocràcia, en la qual se sorteja el dret a vot entre els ciutadans. La futarquia, sistema de govern proposat per l’economista Robin Hanson, en el qual uns oficials triats per votació defineixen les mesures de benestar nacional i els mercats de predicció determinen quines polítiques tindran l’efecte més positiu.
Com a conclusió, opino que les democràcies són millors protegint la llibertat econòmica i civil que les no-democràcies, i que les democràcies tendeixen a ser més riques que les no-democràcies.
Els millors llocs del món per viure ara són, generalment, bastant democràtics. Però com tots sabem que la democràcia té fallades sistemàtiques, hauríem d’estar oberts a investigar i, fins i tot, potser a experimentar amb altres alternatives.
* PLATÓN. ‘Obras completas. La república’, libro VI, Medina y Navarro, Madrid, 1872.
** SCHUMPETER, Joseph A. ‘Capitalismo, socialismo y democracia’, Página Indómita, 2015.
*** BRENNAN, Jason. ‘Contra la democracia’, Deusto, 2018.
