Em vaig aficionar a llegir a l’adolescència perquè no feia mai els deures. Com que no portava la feina feta de casa, em castigaven a la biblioteca a l’hora del pati i en aquell indret em dedicava a tocar els llibres; n’obria un i deixava que em parlés sense fer soroll amb aquesta veu muda que tenen les paraules impreses. Llegia perquè era un alumne pèssim, però no ho feia per aprendre, sinó per entendre’m. Ara ho sé, és clar: he hagut de llegir molt i de pensar molt en el que he llegit per arribar a aquesta deducció, però aleshores em semblava un misteri. Ningú em deia el que havia de llegir, si un llibre era bo o dolent. Deixava que la meva curiositat em fes de guia.
Deu anys més tard treballava de cap de compres de llibres per una cadena de botigues, era el mes d’abril de l’any 2003 i el meu despatx tenia un diorama d’un llibre d’Anne Rice en forma de mòmia de l’antic Egipte, sis caixes de mostres editorials –amb la seva respectiva capa de pols– dues cadires per als comercials i un pòster d’un llibre de Tom Clancy que tapava una humitat de la paret. Un dia em va venir a visitar el comercial i em va parlar d’un llibre que s’havia venut molt bé a Itàlia i que parlava d’uns assassinats i un misteri relacionat amb Jesucrist. Em va semblar un argument tan absurd que no en vaig encomanar cap: era El codi Da Vinci de Dan Brown, i dos mesos més tard, la meitat del magatzem de l’empresa estava dividit entre aquest llibre i La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafón.
Una de les primeres lliçons que vaig aprendre és que hi ha una gran diferència entre els llibres que t’agraden i els llibres que es venen, la segona lliçó és que no pots anticipar el que li agrada a la canalla.
Feia cinc anys que rondava pel món editorial un llibre infantil que havia tingut unes vendes modestes en el mercat espanyol. L’argument del comercial era: “És una història molt maca sobre un nen orfe que viu en una habitació a sota de l’escala i un dia té la possibilitat d’entrar en un col·legi privat”. Crec que avui dia, segueix sent la millor descripció sobre Harry Potter i la pedra filosofal que he escoltat mai.
La tercera lliçó és que comprar un llibre per Sant Jordi per imperatiu social és complicat per a algunes persones. Els llibres són un producte cultural dins d’un ventall que inclou des del teatre fins als videojocs, passant pels còmics i el cinema.
Durant els anys que vaig treballar de cap de compres, havia de fer dues parades de Sant Jordi: a la rambla de Catalunya i al centre comercial Glòries. Els clients del centre eren persones d’un perfil molt divers, però al centre comercial, envoltat d’oficines, el perfil era el d’una persona que té pressa per enllestir el tràmit: “Un llibre que li agradi a la meva parella” em van dir una vegada o també: “Un llibre que sigui bo, però de veritat”. La resposta sempre és la mateixa: “Què t’agrada? Quins llibres/autors t’agraden?”. La conclusió del client, era especialment feridora: “No ens agrada gaire llegir però segur que tu que t’agrada llegir me’n pots recomanar algun”.
Encara avui, que fa més de vint anys que no venc llibres, quan me’n toca recomanar un intento estimular la curiositat, en comptes d’imposar el meu criteri, intento emparellar persones amb llibres, com si fos l’encarregat d’un refugi d’animals. L’amor a primera vista no funciona, en tot cas, sempre és més fiable llegir les primeres pàgines i la contraportada i deixar que la prosa faci el seu efecte: no hi ha llibres bons o dolents, només hi ha persones i arguments que ens interpel·len o que ens resulten irrellevants. Si bé és cert que costa defensar alguns llibres per la seva manca de substància, també cal entendre que llegir és un plaer solitari.
Si no t’agrada un llibre, deixa’l estar. Tant se val que sigui un clàssic.
Agafa’n un altre i torna a començar, a excepció de les lectures obligatòries de l’escola, si és el teu cas, no tens escapatòria, però el pitjor que et pot passar és que et castiguin a la biblioteca per no fer els deures, aleshores potser tindràs l’oportunitat de llegir amb llibertat el que et plagui i descobriràs que això de llegir no està pas gens malament. Parlo per experiència.
