La pel·lícula, molt ben realitzada, interpretada i muntada, és més que recomanable per a joves i adults. El fet és que en acabar el visionament de El ministro de propaganda del director Joachim A. Lang, la sala va quedar paralitzada en un estrany silenci absolut gens habitual, i això que érem prop d’una vintena d’espectadors. Tracta d’uns fets esgarrifosos ocorreguts a Europa fa més de 70 anys, als quals aquesta obra ens fa sentir massa propers avui si gaudim de criteri social i moral. És això el que ens esgarrifa. És la memòria de la manera d’actuar de poders i contrapoders fàctics, d’abans i d’ara, forjats a base de cíniques falsedats propagandístiques i mediàtiques. Ens posa en alerta davant el que, de manera semblant, pot tornar a passar tant a Europa com a Espanya. La ideologia ve disfressada d’aparença no tan violenta, però ben mirat ho és més encara, psicològica. Veiem com d’un temps ençà torna a adquirir força una xurma que pretén retallar drets i llibertats a dones, homes, joves i nens aconseguits amb l’esforç social d’una majoria al recer de l’estat de democràcia plena guanyada a pols. I, no badem!, ho vol fer amb el poder dels vots, no de la violència o del terror, sinó dels vots! Cada dia es veu més clar que els factòtums del poder econòmic mundial manipulen la política i el món mediàtic perquè sobretot joves i nens es rendeixin sense adonar-se’n al seu control ideològic i econòmic. Com va fer Joseph Goebbels als alemanys, són capaços de fer-nos creure que és una victòria el que realment és una derrota o ho serà a curt termini. Qüestió de propaganda perversa. Serà funció dels assenyats fer-ho veure al seu entorn. Més que mai es necessiten la unió i els vots de tots els demòcrates.
