Fa anys que la majoria de la població no es planteja amb gaire insistència si és millor, en termes democràtics, un sistema monàrquic o un de republicà. Atrapats i atrafegats com estem per la immediatesa, sembla que aquest debat ens agafa lluny de les nostres prioritats existencials. Aquesta evidència la poden lamentar sense deixar d’entendre-la resignadament. Potser prioritats com l’economia familiar, la feina, l’habitatge, la salut, la mobilitat... ens superen i ens ocupen en el dia a dia sense permetre’ns albirar res més enllà dels problemes immediats. Per tant, instal·lats en ple corrent d’aigua i desorientats pels seus remolins imprevisibles, ens és gairebé impossible adonar-nos que, sovint, la solució no és remar desesperadament a contracorrent sinó amansir el corrent. Tot i que aquesta possibilitat recau sovint molt més enllà de les nostres forces és innegable que la suma de moltes voluntats individuals pot provocar canvis substancials. No es tracta, doncs, únicament de propiciar una forma de governança institucional que prioritzi els mèrits de l’individu, república, pel damunt dels drets de naixement, monarquia. Es tracta que en el dia a dia tots podem tenir un comportament republicà en el sentit de practicar el bé comú.
I, en aquest sentit, ERC Castellar ha fet, com a mínim, dues coses de les quals podem estar legítimament orgullosos i que no admeten gaires discussions: el Premi als Valors Republicans i la Beca Oriol Papell. La primera data del 2008, mentre que la segona és a partir del 2016. És a dir, 18 i 10 anys respectivament!
El Premi als Valors Republicans (PVR) vol posar en valor aquelles actituds, personals o col·lectives, inherents del republicanisme: fer el bé comú. Es tracta sovint d’altruismes que no cerquen cap rèdit personal ni cap reconeixement social. Persones que sempre tenen un sí per ajudar els altres o col·lectius que ens congreguen entorn d’una idea d’ajuda a la comunitat. Trobarem un exemple millor de justícia social que aquell o aquells que inverteixen amb generositat el seu temps per ajudar altres persones? Persones que, amb abnegació i sovint amb renúncies particulars, dediquen el seu valuós temps a altres persones que en poden treure un profit important. Parlem d’aquells que sempre els trobem enfeinats en una entitat sense ànim de lucre, d’aquells que es neguen un temps personal per enriquir el temps d’altres persones, d’aquells que tenen empatia cap als que necessiten ajuda per sortir de situacions difícils, d’aquells disposats a actuar allà on se’ls requereixi sense esperar cap recompensa material ni afectiva. Persones anònimes i senzilles que enalteixen tota la societat i la nostra condició humana. Tot això ens fa grans com a persones i com a societat. I nosaltres, des d’ERC, vam pensar premiar aquells que, precisament, no esperen cap premi ni cap reconeixement singular. I en tots aquests 18 anys no ens han faltat candidats i candidates. Al contrari, sovint ha estat una tasca difícil escollir entre diverses persones fantàstiques. La Beca Oriol Papell és un altre exemple del que deia anteriorment.
Es tracta de canalitzar diners que els regidors d’ERC obtenen per la seva tasca política a l’ajuntament cap a joves amb idees de formació personal però amb pocs recursos per portar-les a terme. I el propòsit és triplement meritori. Primer, perquè s’ajuda joves inquiets que necessiten suport i recursos. Segon, perquè els nostres regidors, pel fet d’estar a l’oposició, tenen unes retribucions força escasses i això els dignifica quan les comparteixen generosament.
I el tercer té un mèrit que per a mi cal destacar ara que, precisament, ja no soc regidor. Oriol Papell, militant d’ERC i activista incansable, va morir el 2014. El 2015, quan vam recuperar la representació a l’ajuntament, els 4 regidors electes escollits vam decidir immediatament instituir aquesta beca, sabedors dels mèrits que atresorava l’Oriol, ja que tots el coneixíem i l’havíem tractat. Érem amics. Però ara podem constatar que la majoria de regidors actuals ni tan sols l’havien conegut. Aquest fet confereix als regidors actuals un mèrit addicional, ja que en les seves motivacions ja no hi ha la relació directa, ni la coneixença de la persona, ni el reconeixement a l’amic combatiu. Només queda la pura consideració altruista i el més autèntic sentiment republicà. És en aquest tipus d’actes, d’uns i altres, en què som capaços de reconèixer-nos la més alta de les atribucions humanes, que no pot ser altra que la de practicar el bé comú.
Aquest és un dels valors que mai hauríem de renunciar per més que les guerres, els odis, la intolerància, l’agressivitat i l’egoisme ens hi empenyin. En el moment que, en l’aspecte social, interpretem la feblesa de l’altre com la nostra fortalesa, haurem dimitit d’aconseguir un món millor.
Al contrari, si convertim part de la nostra fortalesa en ajudar els nostres conciutadans, haurem triomfat com a espècie i sobretot augmentarem l’esperança que un món millor és possible.
