La llei d’amnistia ha començat a donar fruits malgrat els entrebancs judicials. Alguns dels encausats pel procés i pel tsunami ja han quedat lliures de càrrecs i van tornant. Que no hi va haver terrorisme ha quedat palès. Que no hi hagués cap mort ha facilitat les resolucions, però és innegable el grau de violència de tota mena que es va exercir en tots els àmbits i altres embolics econòmics i de gestió política, a part del greu esquinçament de la comunitat catalana. Llàstima que l’entestament nacionalista a intentar fer un referèndum sense garanties sortís tan car. Com l’entestament, tant sí com no, de proclamar la independència sense prou fonaments. Inútil. Tot i les evidents frustracions, els nacionalistes integristes no acaben d’entendre que s’equivoquen en els plantejaments i els procediments. La boca massa plena de paraules grandiloqüents fora del context real, dialèctica fraudulenta del relat, acusacions sense prou base, discursos esbiaixats i ara triomfalistes, perquè cal remuntar, és clar. Però la dreta catalana, pràcticament burgesa, no és prou representativa de la nostra societat tan diversa i pluricultural. Els mouen interessos classistes i de superioritat evidents. Em resta l’esperança de nous pactes polítics racionals que decideixin un govern que recondueixi el rumb de la societat catalana que ho està esperant més d’hora que tard.
