Començo a redactar aquestes línies tot esperant damunt del pedrís d’un portal de la via Massagué de Sabadell, l’arribada de les carrosses dels Reis Mags. D’entrada he de dir que ara visc tant la festa com la ingent feinada que hi ha darrere de la seva organització amb total llibertat i sense cap mena d’excusa: la gaudeixo, simplement per què vull i totalment deslliurat de l’obligació que pot suposar compartir-la amb la quitxalla que, com a mínim, t’invita a entrar a la brega per quatre caramels que, dit curt i ras, ningú s’arribarà mai a ficar a la boca.
També penso que, a aquestes altures de la meva vida, no cal justificar-me davant de la possibilitat de rebre carbó a gratcient, malgrat que l’actual mineral pugui tenir unes propietats macerades molt més ignífugues que abans. Admeto, sense gaire acomplexament, que amb el pas dels anys he anat arraconant tots aquells condicionants que em feien ser massa ponderat i en conseqüència forçadament hipòcrita. Darrerament, acostumo a deixar anar les coses pel broc gros, tal com ragen, i m’adono que aquest fet no m’ha fet incrementar les existències a la meva carbonera particular, ans tot el contrari... potser és una condescendència amb l’edat o simplement respon a l’evidència que brams d’ase no pugen al cel o que estem parlant d’una amalgama d’ambdues coses a l’hora, ves a saber. El cas és que avui, a l’hora que toqui, aniré a dormir tranquil o, com a mínim, no gaire més intranquil que ahir.
He començat a escriure aquestes paraules a la intempèrie tot escoltant com s’apropava a toc de timbal la comitiva reial, ara tancaré el text arrepapat al sofà i amb l’orella posada en un vídeo de YouTube que ens parla de les excel·lències de l’enginyeria xinesa capaç de desafiar tots els topalls tècnics establerts i alçar un enorme gratacel de peces acoblades en un temps rècord. També em cal apuntar que, d’aquí poc més de deu minuts, l’assecadora de la galeria emetrà aquell xiulet tan enutjós que em fa saber que ha arribat el final de cicle i que ja ha fet la seva feina. És possible que aprofiti aquest moment per anar a recollir la roba i assegurar-me que els Reis de l’Orient hagin passat de llarg de casa meva. Més que res per poder constatar que, enguany, si bé no he estat prou bon minyó per merèixer cap premi, tampoc he estat tan desvergonyit per arribar a recollir un càstig massa sever...
