Fa uns vint dies que es va acabar l’escola i per sort hem pogut gaudir d’un juny prou plujós. Aquests últims dies, però, el meu nadó de set mesos, el meu fill gran de tres anys i jo, ens trobem, un any més, a la recerca de refugis climàtics perquè la calor ja apreta. Per sort ens hem pogut permetre comprar un abonament de temporada a la piscina Racó Esports de Sant Feliu. Per fi, després de molts anys, en tenim descompte, fins l’any passat era excessivament cara. Si no recordo malament ens costava gairebé 10 euros l’entrada (al dia!). Com sempre, tot i tenir instal·lacions municipals de tota mena a Sant Feliu, ens havíem de traslladar a Castellar. Ens havíem de traslladar a una piscina exterior que si bé té un preu públic decent (uns 2 euros i mig), les mancances que arrossega són ben sabudes per tota la vila. Només us diré que a casa l’anomenem la “charca rana” de Castellar.
M’agradava pensar que érem uns privilegiats per tenir els jocs d’aigua a la meravellosa i ben cuidada Plaça Catalunya (que quedi clara la ironia, si us plau) però la veritat és que cada cop penso que l’espai està més mal gestionat. Ara resulta que els matins, entre setmana, a l’espai hi tenen preferència els usuaris del projecte “Estiu enriquit” de 10 a 13h. Tenint en compte que al migdia tanquen l’aigua, curiosament a les hores de més calor, només ens serveix com a refugi climàtic als que tenim criatures a càrrec 24/7, a partir de les 16h, que entre migdiades i berenars, ja es l’hora ideal per a sortir al carrer sense abrasar-te. De totes maneres, és impossible anar-hi els dies de calor intensa. Soc l’única que penso que els “xorritos” són el lloc amb menys ombra de tota la nostra vila? No hi entenc gaire de refugis climàtics, però quan en sento l’expressió penso en arbres i en plantes i en com aquests poden ser els nostres grans aliats per regular la temperatura i combatre la calor. Per què no estem invertint esforços i recursos en renaturalitzar la nostra vila començant, per exemple, per espais com la plaça Catalunya?
Per sort, sempre ens queda la biblioteca municipal. Per sort, és clar, de les persones que hi treballen i ens hi fan sentir benvinguts, perquè evidentment no està condicionada per a ser un lloc on hi puguin conviure en harmonia tota mena de persones, des dels més grans, als més petits. Sovint em sento malament perseguint al meu nadó de set mesos intentant que no faci soroll per no molestar a la gent gran que llegeix o als joves que hi estudien. Ja em direu si algú sap com fer que un nadó no digui aaaa o buuuuu mentre intenta posar-se dempeus en un calaix ple de llibres.
Demà seguirem a la recerca de refugis climàtics, però mentrestant continuarem aferrant-nos a aquelles persones que tot i les condicions, són refugi en si mateixes. Creieu-me, a Castellar n’hi ha moltes!
