El poeta (divertiment que exerceix en dies feriats i quan li ve en gana), aficionat a l’epistemologia, l’ontologia, la simfonia i a garbellar en la filantropia, té l’inveterat costum de tirar cap a la natura de tant en tant. L’organisme que l’aguanta encara conserva energia com per a desplaçar-se unes quantes llegües sense escopir el fetge per la boca. Els camins, senderes i garrotxes que es dibuixen a la geografia que envolta la població en la qual resideix donen per a moltes possibilitats.El poeta treu el cap al món des de la porta de casa seva i ja se li presenta una qüestió a resoldre. Les opcions que se li ofereixen són dues, a saber: o es desplaça cap a estribord, en pujada, o ho fa en sentit contrari, que serà cap a babord i en baixada. Aquesta última sol ser la que més li ve de gust, també perquè el porta a transitar per una part de la població que no el deixa indiferent. A la Ronda de Llevant, tot fa pensar que l’ajuntament es va quedar sense pressupost per a pavimentar un bon grapat de metres de la vorera que mira cap al verd. També es podria suposar que no van voler fer-ho, però això ja seria suposar-li mala fe al consistori. El poeta transita per allà esquivant gossos que treuen a passejar els seus amos a l’extrem d’una corretja, així com les seves merdes (dels gossos) i també ciclistes.
Però l’ajuntament és evident que va disposar de pressupost per a instal·lar uns dispensadors de bosses en les quals empaquetar els cagallons canins. - Escolti! Aquell altruista servei proveïdor de bosses per a caques, inclou també el de recollida de les merdes pulcrament empaquetades que alguns passejants de cans van dipositant al marge del camí, entre bada-badocs i margarites?
- Doncs no ho sé, senyora, però a mi també em pica el corcó de la curiositat.
Al poeta el sorprèn un impuls que el porta a pensar en gent a qui li falta un bull, però s’ho calla per a no ofendre.
Posant rumb cap al sud-est, ja a la Ronda de Tolosa, una pista asfaltada condueix al poeta a una bifurcació que l’obliga a triar entre anar cap a Can Casamada o cap a Can Santpere. A Can Casamada, els antics del poble li diuen “canamada”, igual que a Can Cadafalch li han trastocat el nom per “catafau”. Al poeta no li vindria de nou que, en un futur, a Sant Pere Ullastre li diguessin “santpollastre”. Després d’aquesta digressió, el poeta mena les seves passes apuntant cap a Can Casamada.
Quan toca passar pel davant de la senyorial finca de La Soleia, el poeta observa uns cavalls en l’interior que seguen a mossegades l’herba per a mantenir-la a una alçada que no molesti. Els equins es mostren mansos i ornamentals; potser també presten el seu llom per a fer passejades amb fatxenderia i distinció. L’escena fa reflexionar al poeta sobre el sentit metafòric d’allò que allà s’esdevé: els cavalls es troben compromesos amb el cicle vital dels elements de la Natura. L’herba que engoleixen, després de mastegada, digerida i transitada pels conductes pertinents, és expel·lida pel forat que tenen al seu organisme en oposició al qual es va fer servir per a fer-la entrar. El producte, tan digestivament elaborat, contribuirà a l’adob del terra i, de retruc, farà que l’herba creixi amb més vigor i així tornar a començar. Hi ha un element, però, que és aliè a l’equació i és l’aigua que es necessita per a completar el procés, assumpte que es deixa a l’atzar, que depèn de la Providència. En aquesta finca, que inclou el mas de Ca n’Ametller, del segle XV, a més de conrear unes quantes faneques de terra, sembla que també s’elaboren pinsos per a gats i gossos.
A Can Casamada, mas datat al segle XIII, s’anuncia la venda de mongetes del ganxet en un rètol apte per a miops que es troba al costat de la porta d’accés al recinte, una porta un pèl desballestada per sota de la qual apunta el musell d’un discret quissó que es limita a observar el pas dels vianants. El rètol anunciador s’activa i es desactiva per mitjà d’unes cintes que es creuen per sobre quan a l’inventari no hi ha material per a vendre. A més a més de la mongeta, que gaudeix de la DOP, en les seves terres es conrea el cereal amb el qual s’elabora el pa de Sant Julià i disposa d’unes naus on s’engreixen vedells i marrans.
Per a no avorrir al lector, el poeta dirà que traça una ruta circular que el porta a passar pel davant de Can Torrents, mas que es troba catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que és esmentat l’any 1281 com a Mas Torrents del Vall de Rovira. Fa temps, el poeta va entrar pel darrere i per error en el domini del mas, on va poder contemplar l’esplendor del mateix abans de demanar, si us plau, que li obrissin la porta del cercat per a sortir per la part oposada a la que va entrar.
Ja de tornada, el poeta passa fregant l’ermita de Sant Pere Ullastre (santpollastre), que data del segle XI i es coneix popularment com Sant Pere de la cadireta. És de titularitat municipal des de 2005 i no disposa de culte permanent. El cognom d’Ullastre no li ve de l’olivera selvàtica del mateix nom, l’hereta per derivació del nom del déu Uliaster, que antany va rebre allà el culte en un temple romà. Actualment s’exposa en el seu interior l’obra escultòrica en fusta d’un artista local.
A la llinda del frontispici del mas Can Santpere s’exhibeix una inscripció que es refereix a l’any 1712. Per tant, va ser posterior a l’ermita abans esmentada, la qual té adossada a una cantonada. El mas de Can Santpere és productor de conills i gallines, a més a més de conrear un bon grapat de les faneques de terra que tenen al voltant. Fa un temps, el poeta va veure allà estruços i també un fosc i mans ase que bramava amb molta prosopopeia.
En una altra ocasió, també de retorn a la vila, al costat de l’ermita, el poeta va ser envestit a traïció per un ciclista que circulava com un brau enfurismat. El poeta va fer una rebolcada per terra i el ciclista va aterrar al sembrat del marge. Afortunadament no es van produir desperfectes, ni en el poeta ni en el brau.
El poeta torna al nucli urbà pel mateix lloc on va sortir. Allà abandona la quietud de la maternal Natura i es capbussa en l’estrèpit del trànsit de les rondes, vies que transita en pujada fins arribar a casa seva.
Per anar acabant, el poeta vol dedicar aquest escrit a la memòria de Don Camilo José Cela, qui va ser el seu efímer amic epistolar, amistat que l’insigne acadèmic li va atorgar després que el poeta li corregís un article que va publicar a la revista Interviu, en el qual confonia el nom d’una població que creuava en els viatges que feia dins d’un Rolls-Royce conduit per Oteliña, la xofera negra a qui don Camilo va sobrenomenar així en homenatge a l’obra de Shakespeare. Oteliña responia al nom documentat de Viviana Gordon, era natural de Sant Luis, Missouri, i ostentava una graduació de la Universitat de Stanford, Palo Alto, Califòrnia. L’amistat del poeta amb l’acadèmic no es va consolidar perquè a l’escriptor (el famós) li va donar per lliurar l’eina el 17 de gener de 2002.
