Als anys cinquanta, a Castellar del Vallès, hi havia un pessebrista singular, Antoni M. Castells, que es desmarcava de la representació convencional de les escenes evangèliques. Castells creava diorames a partir d’al·legories nadalenques o escenes costumistes de la cultura catalana, en ple franquisme i nacionalcatolicisme. Per fer aquestes escenes, que podríem qualificar d’heterodoxes, es fabricava ell mateix les figures, de manera autodidacta però amb una gran expressivitat.
El pessebre de Castells sempre tancava el recorregut de la visita, complementant les escenes més tradicionals sobre la infantesa de Jesús. Però cal destacar que els pessebristes castellarencs ja aleshores es desmarcaven del pessebre historicista d’estil hebraic, i optaven per recrear paisatges propers d’estil català. El gran precursor d’aquesta línia va ser Llorenç Ferrer, amb els seus detallats pessebres inspirats en paisatges del Vallès i masies catalanes, ambientats amb figures de Lluís Carratalà.
Aquestes dues propostes, tan innovadores en aquell moment, transitaven als límits del que era considerat correcte. Probablement van triomfar i es van consolidar perquè sorgien en un poble petit com Castellar. Un exemple de fins on arribaven les tensions de l’època és el cas de Lluís Carratalà, a qui la Guàrdia Civil va obligar a retirar figures de tipologia catalana de la seva parada a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Potser per això, els pessebres de Castellar eren tan apreciats per gent d’arreu del país que els venia a veure.
Aquests dies assistim a la polèmica per l’absència del pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Era previsible que això acabés així. El cansament polític ha pesat més que la capacitat d’assumir, un cop més, el repte de transformar una tradició. Des del famós “pessebre del butanero”, proposat pels alumnes de l’Escola Massana el 2004, cada Nadal ha estat marcat per una polèmica que va molt més enllà del que sembla a simple vista.
És curiós que els pessebres poc ortodoxos de la plaça de Sant Jaume, que durant dues dècades van generar controvèrsies, ara suscitin protestes per la seva absència. Aquells pessebres van ser una magnífica oportunitat per fomentar el diàleg entre tradició i modernitat, destacant la funció simbòlica del pessebre, que transcendeix el fet estrictament religiós que representa, per esdevenir un mirall de la societat que els envolta: diversa, canviant i viva.
De la mateixa manera que els pessebres de Castells i Ferrer van explorar noves formes d’expressar el relat nadalenc, enriquint el pessebrisme, els de Sant Jaume també convidaven a reflexionar sobre aquest art. Un art que, actualment, aspirem que sigui reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.
