Un amic i col·lega meu, el més proper dels meus amics, i de qui em resulta literalment impossible no ser-ne coneixedor dels secrets i les intimitats, fa poc m’explicava que arrossegava un gran dubte.
Aquest amic, durant les dècades del anys setanta i vuitanta, gaudia amb deliri participant en els concursos de pintura ràpida que en molts pobles i ciutats es convocaven, coincidint sovint aquests amb la festa major.
L’assiduïtat participativa a aquells actes va anar propiciant que, en més d’una ocasió, anés esgarrapant algun premi. De fet, en va arribar a guanyar al voltant de trenta, entre primers, segons, tercers, i premis ex aequo. Sempre ha tingut clar que la transcendència d’aquells no passava dels seus cercles íntims i que només repercutia anecdòticament en el seu àmbit professional. Em deia, però, que el seu orgull intern s’havia alimentat veient com se li valorava la seva febril dedicació, provant en ocasions la tècnica de l’aquarel·la, en altres l’oli, l’acrílic, el carbó, etc; segons el rau-rau espontani que en cada ocasió li demanava quina tècnica emprar. Van ser temps d’experimentació de tècniques amb uns resultats que acaronaven el seu ego.
M’explicava que, ja passats més de quaranta anys des d’aquella etapa aventurera de competició artística, se li va acudir la idea d’intentar obtenir fotos d’aquelles obres, fotos que en el seu dia no va fer per motius diversos. Principalment, perquè llavors encara no hi havia telèfons mòbils ni tampoc s’acostumava a portar una màquina de fer fotos al damunt si no eres especialment un afeccionat a la fotografia.
El cas és que el meu amic es va animar a escriure a aquells ajuntaments i entitats culturals corresponents, convocants d’aquells concursos dels quals havia resultat guanyador.
Val a dir que, en totes les bases participatives d’aquells concursos es feia un especial esment quant al fet que les obres guardonades quedaven en propietat dels organitzadors i donants dels premis, i que per tant passaven a formar part del seu patrimoni artístic.
Això li va fer pensar que tot estaria controlat i d’alguna forma catalogat, i que la seva localització no havia d’ésser massa complicada per, simplement, poder obtenir-ne unes fotos. A més, a part de la seva identificació personal, també podia aportar les convocatòries originals i els sobres dirigits al seu nom amb els logos de cada ajuntament o entitat cultural, que havien contingut els diners dels premis. Material que havia recuperat fent un minuciós treball d’arqueologia a un tercer nivell de profunditat , en aquells calaixos de sastre que de tant en tant el salvaven inesperadament d’algun compromís.
Diu que aviat farà dos anys de les seves peticions. En cap cas ha aconseguit el seu il·lusionat objectiu, però ha rebut això sí, respostes tan diverses com curioses.
El famós silenci administratiu va ser una de les més nombroses.
Uns van respondre que per poder intentar localitzar la pintura per fer-li la foto en necessitaven una foto. El peix que es mossega la cua.
D’altres van comentar que iniciarien la busca. Encara hi deuen estar enfeinats.
I uns quants li van argumentar que resultava impossible la seva localització a causa dels diversos canvis de governants i de directors que s’havien succeït durant tot aquell temps, amb els conseqüents canvis organitzatius.
El gran dubte que de vegades encara desvetlla al meu amic és si, aquelles pintures eren potser tan mediocres, que tard o d’hora van ésser encertadament destinades al corresponent contenidor, o contràriament, eren suficientment preuades per ser desviades hàbilment cap a alguna col·lecció particular sense deixar-ne rastre patrimonial.
Jo li dic que no s’hi amoïni, que si eren obres sinceres, que llavors el van fer créixer i gaudir, la manca de fotos no pot esborrar el seu bon record i a més, és possible que hi hagi algú que encara estigui assaborint i mimant aquells treballs.
