Les seleccions nacionals representen un estat i, per tant, són polítiques. És senzill, s’utilitza la política per reconèixer uns territoris, que anomenem nacions. Aquestes nacions tenen unes seleccions i, deliberadament, altres territoris, que també són nacions, no poden tenir seleccions. Així, sí, és política, i crea una injustícia: Espanya té una selecció de futbol i prohibeix a altres països tenir-ne (com és el cas de Catalunya, Galícia o el País Basc). És a dir, amb pantalles gegants es legitima el projecte nacional de l’estat espanyol i s’ofeguen projectes que hi van contra corrent. I, més encara, durant un conflicte nacional obert.
Michael Billing defineix com a nacionalisme banal aquell conjunt de pràctiques, hàbits, creences i signes que les nacions, segures de la seva continuïtat, promulguen rutinàriament
per recordar als ciutadans la pertinença i lleialtat a la mateixa nació. Per tant, aquesta projecció de nacionalisme banal és una demostració de força, de força d’estat, cap a Catalunya, i cap a un territori que perd llengua i cultura a marxes forçades.
I qui ha donat el permís i ha utilitzat fons públic per fer-ho és l’equip de qui la tardor de 2017 promulgava la seva implicació “en tots aquells espais de trobada que apostin pel respecte de les llibertats i drets de la ciutadania i la defensa de l’autogovern de Catalunya” o qui va justificar l’estripada del carnet de militant del PSC per l’aplicació del 155 i l’empresonament de líders socials i polítics del moviment independentista.
A quina banda juga, llavors, el partit que ha perdut la C, de Catalunya, i la S, de Socialista?
Esperem, si més no, que la P, de Partit, la trobin al costat de l’altra P, de Popular.
