Castellar ha crescut molt, per a bé i per a mal. La realitat urbana ha anat canviant: més habitants, més necessitats socials, més vehicles als carrers, empreses tancades i força gent que només hi ve a dormir i a passar-hi algun cap de setmana... A qui li agraden els canvis que no li interessen? Com és lògic, s’han retallat petites llibertats d’abans i els problemes s’han multiplicat, perquè conviure és complex: més atur, gent més gran, menys respecte cívic, carrers renovats a disgust d’alguns, menys aparcaments a prop... Mai ha estat fàcil adaptar-se a una nova realitat urbana. Alguns han hagut de renunciar a ser amos del carrer, a fer-hi el que volien, com tertúlies estiuenques, rentar-hi el cotxe, no pagar el dret de gual... i han hagut de deixar d’espolsar-hi les estores, de cremar restes industrials a l’estufa i traslladar petites indústries als afores... I els nens han perdut el carrer com espai per jugar-hi perquè és perillós. Ara costarà que deixin de jugar a futbol al passeig de la plaça Major, malgrat la placa posada fa poc, perquè es va permetre durant massa anys, amb el perill que suposa per als vianants. Els que no saben encaixar els canvis, els inadaptats socials, pateixen i fan patir els altres. Encara hi ha encara amb la mentalitat de fa quaranta anys pretén mantenir antics drets i costums de poble petit i voldrien que s’hi adaptessin els altres, quan de fet són ells que no accepten les limitacions cíviques que imposa la nova realitat. D’altra banda, la moda de les mascotes animals ha fet que una altra mena d’inadaptats desaprensius abandonin tant la merda del gos com els envasos usats o mig plens a qualsevol lloc, o amb el cotxe ocupin places per a disminuïts i guals privats encara que sigui “un moment” o el deixin abandonat al carrer durant mesos. No negareu que hi ha actituds exasperants que ens costa pair. No em cansaré de repetir que cal més civisme. Quan serà que el veïnat prendrà consciència que cal adaptar-se a la realitat social i urbana que ens toca viure i no a l’inrevés? Només demanem poder conviure sense malestar, que no és poc.
