Jo pertanyo a una generació que associa la paraula màquina a politges, engranatges, corretges, cargols, greixos, setrills, sorolls i, sobretot encara la relaciona amb una simplificació màxima d’allò que s’anomena feina artesana. Gairebé gosaria assegurar que, actualment, a ben pocs se’ns acut col·locar dins de la categoria de màquina els ordinadors, els telèfons mòbils, els caixers automàtics, la intel·ligència artificial i tota l’àmplia corrua de ginys cibernètics que ens mantenen tenallats i embadalits davant d’una enorme martingala inintel·ligible de xips, circuits impresos i algorismes que semblen no tenir ni pare ni mare ni cap parent conco a Amèrica.
Fa poques hores, acabo de tenir una sorpresa majúscula. Un amic m’acaba de fer dipositari d’aquestes dues peces de museu, que no m’he pogut estar de fotografiar. Són dos estris que van marcar la vida de milions de persones d’arreu del món i que avui no són més que un parell de relíquies del passat. Ni cal dir que, presumiblement, la vida d’aquests dos objectes tindrà el mateix recorregut que la meva, de vida. No és la primera vegada que, en algun text semblant a aquest, he deixat escrit que tinc la sensació que amb la meva discreta i encara no prou diagnosticada síndrome de Diògenes, l’únic que faig és donar feina als que venen darrere meu... espero, sincerament, que només sigui aquest el problema més greu que pugui donar-los el dia que se’m cridi per anar a ensenyar les dents al Pare Etern.
Quan, avui, l’amic Marc m’ha fet l’obsequi i l’he posat al corrent d’aquesta eventualitat cronològica, m’ha semblat que tampoc li donava gaire importància. Afortunadament, la joventut porta implícit aquest optimisme i de retruc aquesta subjectivitat tan necessària per viure en plenitud.
Penso que tampoc té res de sorprenent que, tot i que els dos objectes que acompanyen el text em siguin prou familiars, senti molta més proximitat amb un que no pas amb l’altre. A la meva època, i per extensió a la dels meus pares i avis, era molt més cobejat poder tenir una màquina de cosir que no pas una d’escriure. Aquells eren un temps en què la roba (amb més o menys gràcia) es confeccionava a casa, que “la indumentària” de vestir passava de germà a germà i que un bon sargit era molt més ben valorat que qualsevol gol de Paulino Alcántara o de Sagi-Barba. Aquella fou, en definitiva, una època prou grisa, folrada d’estretors de tota mena i en què qualsevol cosa nímia prenia rang de gran esdeveniment. Penso que, tot i l’enorme valor pràctic que la màquina de cosir pogués tenir al seu moment, els “artefactes” del senyor Camillo Olivetti esdevingueren tant o més populars, arreu del món. El repic d’un teclat accionat per uns dits més o menys maldestres, esdevenia un so prou particular i reconeixible arreu del planeta. Als despatxos, a les oficines de l’Administració pública, a les redaccions dels diaris, a les Comissaries de policia aquell clec-clec, aquest so tant peculiar ha quedat immortalitzat per sempre tant en el cervell dels que el vam viure en primera persona com impressionat en milers de quilòmetres de cel·luloide i que, sorprenentment, no sempre són en blanc i negre.
Així, doncs, és possible que aquestes dues adquisicions en comptes de fer-me feina, encara me’n donin una mica més: la feina de treure’ls de tant en tant, la pols!
