Fer-ho possible inclou el verb fer. Fer indica una acció, en aquest cas, col·lectiva, que depèn de tu, que depèn de mi, que depèn de nosaltres. I, ara, sembla que aspirem que aparegui el portador de la resposta correcta, l’artífex del moviment clau que ens porti a un objectiu que resta cada cop més llunyà. I mentre mirem cap amunt esperant el lideratge fort que ens doni totes les respostes, deixem d’interrogar-nos mútuament, deixem de mirar als costats. Allà on es troba la resposta. Són els pobles els que fan la seva pròpia història, i aquest és un poble que es desfà per moments.
Mentre part del poble català reclama la valentia de certs partits per autodeterminar el nostre poble, cada dia existeix menys un poble que pugui o vulgui autodeterminar-se. El feixisme creixent, la catalanitat excloent, l’assenyalament del més feble com a culpable, la crisi i la desigualtat estan generant escletxes de ruptura. Però no per trencar amb l’Estat, sinó una ruptura entre el poble català.
La independència havia estat per a moltes, fins i tot per a aquelles per a les quals la catalanitat no era un tret identitari primordial, una possibilitat de recuperar la sobirania pel poble i posar-la al servei d’una societat socialment justa, igual i lliure. Actualment, però, s’ha convertit en una certa quimera idealista que porta a recuperar el camí pragmàtic del peix al cove, i aturar allò pitjor que pugui venir.
Mentrestant, creix l’espanyolisme, que pretén l’arraconament de la nostra llengua i cultura. L’extrema dreta es prepara per conquerir-ho tot, i nosaltres restem llepant-nos les ferides de la revolució que no va ser, i encomanant-nos per inacció que ens salvi el mal menor.
Ens cal sortir de l’espera, de l’expectativa en la resposta aliena, i tornar a construir. Tornar a construir un poble, des de baix, que pugui i vulgui tenir la capacitat d’autodeterminar-se. Ens cal bastir la sobirania des dels espais populars, des de la base. I ens cal disputar cada engruna del que s’ha guanyat perquè retrocedir és, segur, la primera manera de no avançar.
És moment d’ajuntar-nos aquelles que encara creiem que és possible una alternativa, que encara creiem que dins l’Estat espanyol no hi ha futur. Les que imaginem un futur lluny de la dictadura del mercat, dels rols de gènere i la violència que els imposa, del racisme institucional i la política ecocida. Les que volem parlar en la nostra llengua i que aquesta sigui un element de resistència compartit.
Fem que aquestes lluites siguin lluites per la sobirania del poble català, per la seva capacitat de determinar el seu futur i de revolucionar-ho tot. Fem també que la lluita per la independència dels Països Catalans signifiqui, més que mai, una lluita per tot el poble, un poble forjat a partir del projecte compartit d’una vida que vol ser viscuda.
Aquesta és la nostra crida i compromís aquest 11 de Setembre. Tornar a posar les mans, els caps i els cors per fer-ho possible. Per generar les condicions perquè la ruptura amb l’estat espanyol, que per a nosaltres vol dir una ruptura amb el capitalisme patriarcal i colonial, no sigui una impossibilitat idealista sinó de nou una via de lluita, d’esperança. Per tornar a construir un poble que és i es vol divers i complex, i que és capaç de ser el protagonista de la seva pròpia història.
Fem-ho possible. Independència. Països Catalans.
