Aquest 1 d’octubre fa 7 anys d’ençà d’aquell dia que, encertadament, vam dir que duraria anys. 7 anys de la gran victòria col·lectiva que va representar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. Contra tot pronòstic i contra tota persecució política, judicial i policial, les urnes i les paperetes hi van ser perquè la gent hi va ser, unida per lluitar per la llibertat.
En aquests 7 anys que han passat des d’aleshores no hem sabut, per la manca d’unitat, i no hem pogut, per la brutal repressió de l’estat espanyol, materialitzar aquella victòria en la independència de Catalunya. Alhora, aquest temps ha suposat aprenentatges molt importants per no repetir errors del passat. També ha suposat un desgast i una desmobilització de l’independentisme que mereix atenció i reflexió.
Però el que no ha canviat gens en aquests 7 anys és la voluntat inamovible d’assolir l’objectiu polític de l’independentisme de forma pacífica i democràtica: la voluntat de ser un estat independent. Ho érem, ho som i ho serem. El catalanisme dels darrers dos segles ha evolucionat majoritàriament cap a l’independentisme i això és un salt irreversible en la història d’aquest País. Des de Junts fem autocrítica i integrem els aprenentatges guanyats, però alhora ens reafirmem i ens conjurem per avançar cap a la independència.
Ara és moment de reconstruir. De reconstruir la confiança amb la gent i de reconstruir una estratègia guanyadora per assolir la llibertat.
És moment de tornar a dibuixar horitzons d’esperança col·lectiva que permetin la mobilització, imprescindible per guanyar i és moment d’articular una alternativa al moment polític frustrant que viu el País per gestar de nou una onada d’il·lusió.
