En el segle III aC, a Atenes, hi havia una escola de filosofia que es deia “El Jardí”. La va fundar Epicur de Samos l’any 306 aC, quan tenia 35 anys. Es tractava d’una casa amb un hort compartida amb uns quants amics i deixebles, una mena de retir per la vida en comú, dedicats a la filosofia.
Però en aquesta escola la filosofia no s’entenia com un ensenyament superior, altament intel·lectual, sobre qüestions polítiques o científiques, sinó que se la considerava una disciplina capaç d’orientar les persones cap a una vida encaminada a la felicitat. Intentaven donar resposta a la qüestió moral de com portar una bona vida, és a dir, una vida feliç.
Epicur deia que la felicitat es troba en el plaer. Aquesta afirmació ha portat a pensar, de manera equivocada, que l’epicureisme consisteix en una vida de disbauxa, luxúria i àpats sibarítics. Contràriament a aquesta opinió, el que realment diu Epicur és que cal una recerca intel·ligent i utilitària del plaer per tal que aquest no es converteixi en dolor, ja que la felicitat consisteix en el benestar corporal i la tranquil·litat de l’ànima.
“Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé”. Epicur, Carta a Meneceu.
La felicitat que busca Epicur no és quelcom transcendent, és una felicitat terrenal a l’abast de tothom, només ens cal seguir la llei de la natura tot escoltant el nostre cos. El plaer i el dolor en són els indicadors. L’absència de plaer provoca el desig, així, quan tenim set o gana busquem satisfer la necessitat amb la conseqüència plaent que això provoca. La saviesa del cos és simple. Però com tots sabem, els desitjos humans són més complexos i sofisticats, encara que la majoria són superflus i la seva satisfacció, innecessària. Normalment aquests desitjos, difícils de satisfer, allunyats del que és senzill i natural, són la causa de la infelicitat.
Però si bé l’epicureisme ens exhorta a portar una vida sense excessos, també en aquest sentit ens posa en alerta sobre l’exageració de la vida frugal. No cal comportar-se com els cínics, una escola filosòfica contemporània de l’epicureisme, que tenien com a model de vida la que portava un gos (kynos en grec, d’aquí el seu nom) qualsevol, és a dir, sense casa, alimentant-se del que els altres bonament els donaven, satisfent les seves necessitats on els abellia, o vivint en una tina com feia Diògenes, un dels seus membres més coneguts.
Epicur ens diu que la frugalitat també té els seus límits. Es tracta d’obtenir una vida digna, perquè sense el benestar del cos difícilment obtindríem la serenitat de l’ànima.
Ara bé, tal com diu Maite Larrauri en el seu llibre L’amistat segons Epicur:
“Voler sempre més i més és una malaltia mental: la manca de moderació requereix una rectificació terapèutica que retorni l’individu als límits de la natura”.
Aquestes reflexions epicúries ens poden servir com a punt de partida per repensar les nostres vides, alienades per la societat de consum.
Una vida feliç està feta de moments de plaer i de moments de dolor, procurant que aquests siguin pocs i poc duradors. No podem evitar la mort, ni la malaltia, ni el dolor emocional que provoca la pèrdua d’algú estimat, ni la traïció, ni la injustícia, ni tants altres mals. Per això Epicur recomana acumular com més moments feliços millor, perquè el seu record ens servirà per contrarestar els dolors punyents del present.
Per al filòsof de Samos la filosofia és una medecina que ens ajuda a dominar les malalties de l’ànima: les pors, les ambicions, els desitjos irracionals, les passions desfermades. Ens mostra que és a les nostres mans, no sense esforç, el camí cap al benestar.
Aquesta vida serena i plaent que podem aconseguir amb la pràctica de la filosofia, no podria existir sense l’amistat. Els epicuris consideren que aquesta és un component essencial de la felicitat.
La base de l’amistat és la conveniència mútua i l’objectiu és l’adquisició del plaer. És un refugi contra la soledat i l’hostilitat del món. Però si bé l’amistat té una arrel utilitarista en el seu inici, creix i es consolida per l’afecte. L’amic no és algú que mercadeja i calcula els beneficis de la relació, però del vincle amistós tampoc se’n deriven deures i obligacions, sinó que es fonamenta en la llibertat, així l’ajuda mútua i la correspondència està condicionada només per l’afecte mutu i el vincle entre els amics.
Les vacances són un bon moment per gaudir dels jardins, sobretot si ens hi podem aplegar uns quants amics compartint un àpat, unes copes de vi i una bona conversa. Epicur ens diria que ja no necessitem res més per ser feliços.
Bones vacances i gaudiu de tants jardins epicuris com pugueu!
