Els homes, com a mascles de l’espècie humana, es troben sotmesos a uns impulsos sexuals que han condicionat la seva actitud al llarg del temps. Des del punt de vista evolutiu, aquesta pulsió biològica i psicològica dels homes per a aconseguir la gratificació sexual ha tingut les seves arrels en la reproducció i la supervivència, en la qual han intervingut aspectes competitius i agressius com a estratègia per a obtenir l’accés a un major nombre de parelles.
La testosterona és l’hormona associada a la predisposició a comportaments agressius i sexuals, tot i que els factors ambiental, social i cultural poden modular aquesta condició. L’esmentat comportament ha estat reforçat per estructures patriarcals i socials que han atorgat privilegis als homes sobre unes dones que han afrontat històricament la violència sexual i el control del seu cos com una forma de domini.
Sobre la violència sexual masculina s’imposen dues perspectives. Per una banda trobem la biologicista, en la qual es defensa la teoria que els impulsos sexuals i l’agressió són produïts per les diferències hormonals i genètiques. Per altra banda hi ha la perspectiva constructivista, en la qual es proposa que la violència sexual és el resultat de processos de socialització que han ensenyat els homes a actuar d’aquesta manera.
L’impuls sexual del mascle en la major part de les espècies és molt potent, però en el cas de la humana és controlable. Altrament es produirien agressions en llocs públics de forma desinhibida, com fan els mascles d’altres espècies, si és que es poden anomenar agressions a aquestes escomeses, ja que solen estar condicionades a la predisposició de les femelles a acceptar el coit. N’hi ha, d’excepcions, com és el cas de les hienes o els bonobos, però no són el subjecte d’aquest article.
Encara ara, en certs ambients de les societats avançades, el comportament agressiu i coercitiu dels homes vers les dones és tolerat, excusat i justificat, en bona part per les normes culturals que glorifiquen la masculinitat agressiva i la dominació sexual. Això es magnifica en societats dominades per creences religioses retrògrades, en les quals les dones perden tota condició humana, mantenint-les en un estat constant de por i subordinació, limitant la seva llibertat i autonomia. Per altre costat, en els mitjans de comunicació hi ha un degoteig continu de notícies relacionades amb les actituds violentes dels homes relacionades amb el sexe, ja siguin protagonitzades per membres de congregacions religioses, com de polítics o magnats que han exercit el seu poder sobre persones sotmeses per la força física o moral.
L’any 2011, el govern basc va publicar un treball titulat AGRESIONES SEXUALES. Cómo se viven, cómo se entienden y cómo se atienden. (*) La finalitat d’aquest treball era la de promoure la prevenció i atenció a les víctimes de violència de gènere, investigant les causes, característiques, dificultats per a identificar el problema i les conseqüències de tan greus atacs a la llibertat sexual de la dona. Un apartat important d’aquest document és el que tracta de les noves formes de violència, en el qual es posen de manifest les amenaces de les noves tecnologies, que han fet d’Internet un lloc privilegiat per al ciberassetjament i les relacions virtuals potencialment agressives. Alguns programes de televisió conviden els protagonistes a compartir vivències íntimes a l’abast de tots els espectadors, convertint la intimitat en un objecte de consum i les agressions viscudes per les dones també. Un apartat específic del treball fa una mirada des de la perspectiva masculina, que va ser construïda en base al resultat de grups de discussió amb homes. La conclusió d’un dels grups és que “Detrás de un agresor, hay una forma de pensar que infravalora y discrimina a la mujer. Se sienten superiores a ellas y las desprecian” (p. 94). El debat dels diferents grups discorre entre les actituds que es consideren agressió o no, com el fet de tocar el cul d’una noia que es mostra provocativa. Aquest debat va mostrar que existeix una confusió dels límits entre els homes més joves. No creuen que només es tracti d’una qüestió de poder, també la falta d’autocontrol del desig i la frustració d’alguns davant del rebuig que reben poden ser desencadenants d’actituds agressives. A l’apartat Es difícil ser hombre y no ejercer violencia es diu: “Interrogados sobre los mensajes y mecanismos que les motivan a cometer una agresión sexual, responden que son aquéllos que ensalzan la fuerza de los hombres, el prestigio que les da el presumir de numerosas relaciones sexuales, la agresividad sexual presentada como atractivo masculino por parte de los medios de comunicación visuales, el rechazo del entorno (a través de burlas y comentarios descalificadores) si no cumplen el prototipo masculino…”.
La sociòloga i catedràtica australiana Raewyn Connell, l’any 1995 va publicar un llibre titulat Masculinidades (**), en el qual argumenta que no hi ha un concepte únic de masculinitat. La diversitat està relacionada amb la classe social i les diferents posicions de poder. Diu: “La mayoría de los hombres no atacan ni acosan a las mujeres; pero quienes sí Jo hacen no se consideran desviados. Por el contrario, normalmente sienten que tienen una justificación plena, que ejercen un derecho. La ideología de la supremacía los autoriza a comportarse así.” (p 125).
Una enquesta de la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género feta l’any 2015 amb el títol PERCEPCIÓN SOCIAL DE LA VIOLENCIA SEXUAL (***), identifica els diferents estereotips sobre els agressors sexuals en el següent ordre: Tenen problemes mentals, un 34,1%. No accepten un rebuig per part d’una dona, un 28,2%. Pel consum d’alcohol i/o drogues, un 25,3%. Volen control sobre les dones, un 25,3%. Gaudeixen sotmetent sexualment les dones, un 22,4%. No poden controlar els seus impulsos sexuals, un 19,7%. No identifiquen les seves accions com a agressió sexual, un 14,3%. Tenen un baix nivell educatiu, un 6%. Repeteixen comportaments observats a programes de televisió, videojocs o pel·lícules, un 5,5%. Finalment, els que van patir abusos sexuals en la seva infantesa, un 5,4%.
En el context del nostre entorn, en bona part gràcies als moviments feministes, en la dècada dels 80 comencen a aparèixer investigacions i publicacions que es centren en el homes com a objecte d’estudi en perspectiva de gènere. Més endavant, els homes desproveïts de la cuirassa patriarcal, trobaran un buit que hauran d’omplir amb la sensibilitat llargament amagada, sense menysteniment de la seva virilitat. A partir del 2017 es produeix un esclat de cursos, tallers, llibres i d’altres mitjans que posen el focus en els homes des d’una perspectiva de gènere. Això conduirà a posar en marxa postgraus especialitzats en masculinitats, gènere i igualtat, com el de la Universitat Miguel Hernández d’Elx l’any 2021.
Com a conclusió podem dir que la violència sexual no és una característica inevitable de la masculinitat, més aviat és el resultat d’una interacció complexa entre biologia i cultura. En aquest sentit, les intervencions socials i educatives que promoguin la igualtat de gènere i la desconstrucció del masclisme són essencials per a reduir la violència sexual i les seves dramàtiques conseqüències en l’entorn femení.
(*) Gobierno Vasco (2011). Agresiones Sexuales. Cómo se viven, cómo se entienden y cómo se atienden. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco.
(**) Connell, R.W. (1995). Masculinidades. Paidós.
(***) Ministerios de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Gobierno de España. Macroencuesta de Violencia contra la Mujer 2015 (https://violenciagenero.igualdad.gob.es/wp-content/uploads/Principales_Resultados_Violencia_Sexual.pdf)
