Una tesi de municipalista veterà. Quan una persona guanya les eleccions després de picar pedra a l’oposició, segueix-lo de prop: és un valor segur. És una persona destinada a escriure pàgines brillants en la construcció de projectes polítics de llarg recorregut.
El 2007, un xicot de la generació dels meus fills ho feia a Castellar. Un jove d’una maduresa poc habitual. Un jove gran. Com els d’abans.
Amb els ulls ben oberts per incorporar en el seu relat a tot allò que li podia ser útil per desplegar els seus potencials al servei Castellar. Preguntar, escoltar, aprendre, entendre.
Amb l’Ignasi ens hem creuat sovint en aquest llarg i apassionant camí. Em quedo en tres moments. És que només m’han donat vint línies!
La primera, per a mi inoblidable, va ser quan configurava el seu primer equip. Col·lisió d’interessos, se’n diu. Va fer una oferta irresistible a un dels meus col·laboradors més estimats. Se’m va endur el Jordi! Poques manies. Trepitjava fort. Va triar bé.
En el mandat següent vam coincidir a la Diputació de Barcelona. Per primera vegada a la història estàvem a l’oposició. Eren mals moments per als socialistes. Havíem patit un fort retrocés a les municipals. L’Ignasi era ja un dels alcaldes emergents. Dels pocs que havia aguantat. No va ser fàcil trobar el nostre espai. En trànsits complicats és imprescindible tenir bons companys per caminar. I jo vaig tenir la sort de compartir temps i reptes amb ell. Crec que tots dos vam créixer molt.
Un tercer moment. Els interrogants, els dubtes, les contradiccions, les decepcions, també les afirmacions d’aquells anys que han marcat la història recent del nostre país. Moltes trucades. Molts “com ho veus?”. Molts “com ho faràs?”. Molts “què votareu?”. Alguns dinars. Moltes incerteses. I posicionaments conjunts, acordats i explicats. La coherència no és negociable.
Em continuo emocionant quan faig memòria.
Paro aquí per imperatiu del cap de gabinet (què faríem sense ells?).
No vull acabar sense compartir una convicció: vivim temps d’esperança. El somni d’un país millor, més just, més solidari, té avui millors fonaments. A l’Ignasi i a la seva generació els correspon fressar el camí. Ho necessitem. Hi confiem. I sempre que faci falta, els acompanyarem.
