Que avui vivim en una democràcia consolidada i que som molts els que ens considerem realment afortunats de viure aquí. Que l’amnistia no resoldrà la precària relació entre els creients fervorosos i la resta de ciutadans agnòstics, com també sabem que l’extrema dreta espanyola tampoc desapareixerà, sinó que restarà latent i rabiosa per no haver aconseguit el seu objectiu, semblant al que passa aquí amb els més aferrissats indepes. Que potser els que critiquen la Constitució del 78 ho farien gaire diferent avui en les “actuals circumstàncies”? Que només hi ha una Democràcia, la veritable, no una “religió” feta a mida dels interessats. Que no cal definir la llibertat, si no és per parlar d’un “dogma” existencial particular. Que la llibertat per decidir no serà possible si abans no ens posem d’acord per legislar el dret a exercir-la, i que això serà poc menys que impossible a curt termini a causa de la crispació que uns extrems i altres continuen atiant. Que només serà vàlid un referèndum si l’accepta la majoria absoluta per molt pactat que estigui, comptant que es pugui votar sense pressions i per una clara majoria. Que alguns fabuladors de relats històrics i politicofilosòfics no deixaran mai de ser-ho. Que alguns pobres catalanets “oprimits” tenen tres vegades més llibertats que els que amb prou feines poden pagar el lloguer. Que tant els que volen la independència com els que volen una, grande y retrasada es creuen ser la veu de “la ciutadania” de Catalunya (o d’Espanya), “de tot el seu conjunt”. I què més! Deixeu de somiar, representants de molt menys de la meitat dels paisans. Sigueu sincers. Només estic d’acord en el fet que les societats milloren quan les causes justes triomfem. Com ara, no?
