La història del carrer Sant Jaume comença l’any 1850, quan va esdevenir el primer carrer pla del municipi, i en destaquen dos elements arquitectònics rellevants: la casa del senyor Valls, del 1900 –antic secretari de l’Ajuntament– i al final del carrer tocant amb la riba, la Torre Vila Emília, també de l’any 1900, propietat del doctor Joan Argemí, reconegut pediatre de Sabadell.
En aquest carrer va néixer la meva mare ara farà 91 anys, l’any 1931, i jo l’any 1957.
Era el camí més transitat per les treballadores i els treballadors de la fàbrica de Can Barba, durant els anys que va romandre activa. Era un anar i venir dels treballadors i treballadores.
La fàbrica funcionava les 24 hores del dia i tenia tres torns rotatius. Tant els meus pares com els meus avis, que vivien a la mateixa casa, hi van treballar, jo vaig ser el primer de la família que vaig decidir no treballar-hi.
Era un carrer amb molta vida comercial, gràcies al constant moviment de treballadors es donava vida, com a mínim amb 10 comerços, i en destacava Cal Sans com un dels més importants i amb més moviment. Al cap d’uns anys, amb l’adquisició dels primers cotxes dels nostres vilatans l’autoescola Colell va començar la seva activitat al carrer (on em vaig treure el carnet de conduir només complir els 18 anys), també hi havia la Joieria Cal Jordi, la sastreria Romeu, la perfumeria Pilar, l’hostal fonda Floriana, el bar dels caçadors, l’emblemàtic bar Sant Jaume, els queviures Mas i el forn de pa Emília. De tots aquests comerços ara ja no en queda cap, uns es varen traslladar cap al centre de la població, altres al polígon, i molts varen tancar.
Recordo que davant de casa hi havien uns camps de vinya, on quan jo era petit, varen edificar les primeres cases amb un petit jardí a davant i el pati a darrere, cases totalment diferents de les d’estil anglès que existien al carrer. Les va construir l’empresa Tolrà per als seus treballadors.
Recordo que a casa no teníem connexió al clavegueram, fins que no varen urbanitzar la vorera de davant l’any 1961.
En aquella època el corrent elèctric encara era de 125 V, després es va canviar a 220 V i es varen haver d’instal·lar transformadors a tots els electrodomèstics per adaptar-los a la nova tensió i canviar totes les bombetes.
Un gran record de la meva infància va ser la gran nevada de l’any 1962, just després de la gran riuada que va destrossar una part important de la fàbrica de Can Barba.
Recordo que la quantitat de neu va ser tan abundant que no podíem sortir al carrer, es varen haver de fer camins com si fossin trinxeres per poder sortir de casa, a mi em feia aquest efecte perquè només tenia 5 anys.
Sempre ha sigut un carrer molt tranquil, durant uns anys només hi va haver un cotxe, el del senyor secretari, es podia jugar tranquil·lament al carrer.
Un clar exemple del bon veïnatge del carrer era que sempre teníem la porta oberta de casa durant el dia. Aquesta magnífica relació entre els veïns va permetre organitzar la Festa del Pla o revetlla de Sant Jaume.
Recordo que de petit ja se celebrava, després no sé per quin motiu es va deixar d’organitzar i ara just farà 39 anys que se celebra cada any, amb l’excepció dels dos anys de pandèmia.
Durant els últims anys estem vivint un relleu generacional dels veïns, tornem a veure nens i nenes jugant al carrer.
Les nits d’estiu al carrer també l’aprofiten alguns veïns d’edat més avançada, davant de casa la meva mare es reuneixen un grup de 6 o 7 veïnes vídues, és un goig veure-les assegudes conversant entre elles i algunes persones que passen pel davant es queden una estona a parlar-hi. Jo moltes nits m’estic al carrer conversant amb la mare i amb elles, molts dies són quarts de 12 de la nit i encara estem xerrant. Són unes troneres!
Aquestes últimes nits hi ha hagut una visita inesperada, un senglar puja alguna nit pel camí de Can Barba i travessa ben tranquil el carrer Sant Jaume a la recerca de menjar, en direcció als contenidors de la carretera de Sabadell.
