Tornava cap a casa ahir al vespre escoltant la ràdio i tot eren notícies d’aquestes guerres infames que estem vivint pràcticament en directe gràcies a la immediatesa dels mitjans de comunicació. Parlaven de les desgràcies que són inherents a totes les guerres i la gran devastació que representen per a totes aquelles involuntàries víctimes innocents. I una vegada més, tornava a planar sobre la humanitat l’amenaça d’una tercera guerra mundial. Una amenaça que de tant en tant ens recorden perquè no oblidem que les nostres vides i els nostres destins no són nostres; depenen d’uns senyors que tenen accés al temible botó vermell del qual tantes vegades hem sentit a parlar i hem vist en tantes pel·lícules. Personatges tan variats i tan desequilibrats com Putin, Biden, Kim Jong-un, per posar només alguns exemples dels més rellevants, tenen la potestat de prémer el fatídic botó i desencadenar una catàstrofe sense precedents. No vaig poder evitar haver de canviar d’emissora.
Curiosament sonava una vella cançó de Bob Dylan; ni més ni menys que de l’any 62. Una cançó que ha esdevingut un clàssic i de la qual s’han fet infinitat de versions en els últims seixanta anys. Però em va cridar l’atenció l’últim vers de la cançó. Segurament l’he escoltat milers de vegades, però concretament ahir em va impactar tremendament. El vers en qüestió deia en forma de pregunta: “Quantes orelles necessiten tenir els homes per ser capaços d’escoltar el plor de la gent que pateix, i quantes morts més seran necessàries fins que s’adonin que ja ha mort massa gent?”.
No em va costar gaire arribar a la conclusió que aquelles paraules escrites ara fa seixanta-dos anys són més vigents que mai. Ja no és el Vietnam ni Corea, ni el sud-est asiàtic, però hi ha molta gent que segueix patint a causa de l’ambició d’unes elits que han basat la seva riquesa en el negoci de les armes. Quanta gent mori tant és. La venda d’armes a tots aquests països per part dels països erròniament anomenats civilitzats segueix lucrant aquestes elits minoritàries que aglutinen tot el poder, dictant les seves directrius als titelles que anomenem líders mundials, que estan al seu servei.
I aquest últim vers de la cançó seguia ressonant en el fons del meu cervell i em preguntava si hem après alguna cosa. En un excés d’optimisme em vaig contestar que d’ençà de la Segona Guerra Mundial i de la seva gran devastació hem creat institucions per salvaguardar la pau i evitar que algun criminal de guerra, d’aquests que cada certs anys ens regala la història, no pugui sotmetre al món als seus deliris de grandesa. Tenim l’ONU!
Però vet aquí, que quan arribo a casa i poso les notícies apareix a la televisió aquesta sala solemne de les Nacions Unides, on els homes i les dones que vetllen per la pau del món es reuneixen i intenten buscar solucions per evitar massacres com la que estem vivint. De cop pren la tribuna un criminal de guerra que s’enfronta amb tota la seva arrogància a tots els presents i els informa que diguin el que diguin, ell seguirà amb el seu genocidi particular fins que hagi aconseguit tots els seus objectius militars, que són ni més ni menys que l’eliminació de tot un poble que li fa nosa. Després del seu discurs, recull els seus papers i abandona la tribuna amb una insolència pròpia d’aquell que n’és conscient que té el poder; un poder que li atorguen totes aquestes nacions que li subministren aquestes armes per continuar matant mentre alguns altres es fan rics.
Finalment em ve al cap un altre vers de la cançó: “Quantes vegades girarem el cap a l’altre costat i farem veure que no hem vist res?”. Una pràctica a la qual aquesta ONU ens té acostumats des de ja fa molts anys.
