Si sou lectors habituals de la premsa esportiva, aquests últims dies segurament haureu llegit més d’una vegada l’expressió “hem tornat” en referència a l’ascens de l’RCD Espanyol a la màxima categoria del futbol espanyol.Doncs sí, ho hem tornat a fer, hem tornat a pujar a Primera Divisió del futbol estatal una temporada després de baixar a Segona Divisió.
Ara deu fer quasi quaranta anys que em vaig fer soci de l’RCDE Espanyol i amb algunes temporades d’absències ho continuo sent. Durant aquests anys he sentit molts cops aquella sentència expressada en un to condescendent: “No hauria dit mai que eres de l’Espanyol!”, llavors ser un “bon català” implicava votar CiU i ser aficionat del Barça, el primer ha canviat, però el segon no.
Ser perico és rebel·lar-se contra la majoria, no voler conduir per l’autovia per on va tothom. És veritat que no guanyem títols, a excepció d’alguna Copa del Rei, però no cal guanyar cap títol per estimar un club. Els diferents departaments de comunicació del club l’han encertat molt amb els diferents eslògans promocionals del club, “Meravellosa minoria”, “La força d’un sentiment”, “Som l’Espanyol i això és la nostra vida” i, l’últim “Lluita fins al final”. Tots responen a una realitat, ser perico és l’exemple de la resiliència (capacitat de l’individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses).
L’Espanyol sempre torna i aquesta vegada també ho hem fet, continuarem sent com aquell granet al cul que és molt petit però que és incòmode i que molesta més del que pensàvem.
I per acomiadar-me us deixaré una sentència que sempre em venia al cap quan em feien referència al meu sentiment perico i al meu catalanisme: “Ni tots els catalans som culers, ni tots els culers sou catalans”.
