Si bé és cert que el futbol no és cap universitat de la vida, penso que a grans trets tampoc és només el Panem et circenses, que els acèrrims detractors defensen que és. Dels milers d’imatges que afortunadament encara retinc al cervell del gran nombre de partits de què he estat espectador, avui me’n ve una al cap que m’abelleix esmentar. En un partit a casa contra el Barberà, hi havia un iaiet que va passar-se gran part del partit cridant com un esperitat. Bé sigui per l’edat que tenia, bé sigui perquè tot allò pel que es queixava estava mancat de lògica esportiva, ningú li feia cabal. Tot d’una, el meu pare que, pam més pam menys, va adonar-se que devien haver estat “quintats” a la mateixa època, se li va acostar i li va deixar anar: “(...)
Per l’amor de Déu, vós creieu que a la nostra edat ens hi hem d’encaparrar tant? No veieu que ni vós ni jo ja no podem retenir dins del nostre cos l’hidrogen, l’anhídrid carbònic, el nitrogen, el metà i altres gasos menors que prenen forma en els nostres budells? (he d’apuntar que evidentment, no li va exposar el tema en aquests termes tan pseudocientífics)”... Davant les paraules del meu pare, l’home no va contestar, però va entendre perfectament el missatge perquè uns quatre mesos després, quan vam tornar la visita al camp del Barberà, i com aquell qui no vol la cosa, es van saludar com dos vells amics que fa molt de temps que no es veuen...
Aquesta anècdota tan innocent i sense cap més connotació que l’estrictament testimonial i del tot casolana, m’ha reconduït cap una sentència amb molta més substància i que en els darrers temps he escoltat sovint “(...) La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre ells, per la decisió d’uns vells que es coneixen i s’odien, però que no es maten”. Aquesta frase no la va dir ni Hélder Câmara, ni Olof Palme, ni Mahatma Gandhi, ni la Mare Teresa de Calcuta, sinó Erich Hartmann, que sabia amb precisió quirúrgica de què parlava. El senyor Hartmann fou un pilot de guerra alemany que va despenjar de les altures tots els enemics que se li posaren al davant. Sembla que aquelles mosques metàl·liques de l’aviació aliada carregades de bombes eren abatudes i fetes precipitar dels cels europeus gairebé amb la mateixa facilitat que Dick Van Dyke, l’escura-xemeneies del film Mary Poppins, desencastava i feia espetegar damunt del sòl el sutge i la brutícia a cops d’escombra... Ni caldria dir que la força semàntica que comporta la frase d’aquest militar teutó, rau en la contraposició dels termes joventut i vellesa. Per poc que parem compte ens adonarem ben aviat que en la immensa majoria de conflictes bèl·lics és la veu de la vellúria la que incita i llança els més joves al combat. I els hi sol llançar tot valent-se d’aquella proclama tan desgastada, efectiva, real i poca-solta d’“aixequem-nos i aneu-hi”. I, malauradament, aquells a qui se’ls hi obliga a anar, solen ser joves; uns joves que maten, uns joves que, fins i tot, arriben a morir matant. I quan hom, desconcertat i sempre vençut, exigeix un perquè, se sol topar amb algun “il·luminat” capaç d’ordir alguna resposta macabra, buida, però ben lluïda i solemne. Una resposta –això, sí!– que sempre sol arribar des de la comoditat d’una talaia neta de pols i palla; des d’un aixopluc plàcid i ben allunyat de tot camp de batalla.
Abans d’acabar em permeto la llicència de posar en quarantena aquella frase tan poc convincent de “la guerra és el fracàs de la política”; sincerament penso que la “guerra (tota confrontació) és la manca més absoluta de sentit comú”.
