Ara que arriba Cap d’Any, és inevitable mirar enrere i fer un balanç del 2024. Sovint, a pilota passada les coses són més fàcils de comprendre i acceptar. Però l’altre dia, mentre divagava amb el mòbil en aquelles hores mortes de molt de pit i poca llibertat de moviment, una sensació nostàlgica em va envair. Diuen que la maternitat et torna a la teva infància, i suposo que veure com ha canviat el poble on he viscut sempre no ajuda. Quan encara estic assimilant el macro Mercadona a l’entrada de Castellar, un McDonald’s obre les portes arrebossades de gent fent cua per consumir-hi. No us dic que no hi entraré mai, perquè he après a acceptar el que no puc canviar i a centrar-me en el que sí.
Pensant en tot el que hem perdut com a poble i en tot allò que no hem aconseguit en els 37 anys que hi visc, em ve al cap una masia blanca, uns terrenys plens d’herbes, uns vitralls que enamoren i uns somriures plens d’il·lusió. Si encara no sabeu de què parlo, us convido a descobrir la Cooperativa d’Habitatge de Can Carner. Fa poc vaig visitar aquest projecte, on 29 persones, distribuïdes en 12 unitats familiars, han impulsat un model d’habitatge alternatiu basat en la propietat col·lectiva. Un espai intergeneracional on poder néixer i morir, on poder cobrir les necessitats de manera col·lectiva i sostenible, on poder compartir la infantesa, l’adolescència, la criança, l’adultesa i la vellesa. Una manera diferent i alternativa d’accés a l’habitatge. No crec ni de bon tros que jo pugui resumir o transmetre ni una mil·lèsima part del que s’hi està coent, ni tan sols un bocí de tota la feinada o esforç que s’hi ha dedicat. Això només ho poden transmetre els qui s’hi han implicat amb suor i somnis sobre les espatlles, i creieu-me que ho transmeten.
Visitar Can Carner em va recordar que sempre hi ha alguna cosa a fer, que sempre hi ha espai per a la transformació i per què em vaig engrescar en aquesta aventura que anomenem política. Aquesta masia blanca no només és un projecte d’habitatge, sinó un símbol d’allò que podem arribar a construir si decidim fer-ho junts, quan apostem realment per models que posen les persones i la sostenibilitat al centre.
En un Castellar on sembla que el progrés s’ha reduït a grans cadenes comercials, nous establiments de menjar ràpid i construcció d’habitatges cada cop més petits i menys accessibles, projectes com aquest són una resistència poderosa. Són una invitació a imaginar futurs diferents, a recuperar espais perduts, a reinventar espais obsolets i donar-los un significat nou, més humà, més comunitari.
I així, mentre s’apropa el final de l’any, amb totes les seves contradiccions, ombres i llums, penso que el millor desig per al 2025 és aquest: continuar aprenent a valorar el que realment importa i continuar creient en iniciatives que ens recorden que una altra manera de viure i construir és possible. Perquè el futur no està escrit i, encara que no el podem controlar del tot, sempre el podem orientar cap a allò que ens fa créixer com a persones i com a societat. Feliç entrada d’any a totes i tots.
