Durant tota la meva dedicació professional a la pintura he estat acompanyat per la música. “Music was my first love” (‘la música va ser el meu primer amor’) és una de les bones cançons de John Miles que sempre tinc a mà. El meu estudi compleix al mateix temps la condició de taller i sala d’audicions casolana, i les muses, velles conegudes, sempre acudeixen amb la seva col·laboració invisible així que sona el primer acord. Som tot un equip, i reconec que sense elles els resultats dels meus treballs podrien ser dubtosos més sovint del que en poden ser de forma habitual.L’alternança entre l’audició de diferents emissores de ràdio, Spotify, i la inserció dels CDs de la meva collita conformen una banda sonora laboral que és una mena de popurri compost d’un bon ventall d’intèrprets i estils musicals. Escolto i m’agrada el rock, el pop, les balades romàntiques, el soul, el funky, el jazz, el folk, el country, new age, quelcom de clàssica... però em costa molt trobar el moment per posar atenció al rap i a altres estils que d’entrada no m’atrauen i dels quals no en conec ni el nom, tot i el meu total respecte per a tots aquells que s’hi enlluernen. Això sí, els Beatles no falten mai a la cita, igualment com cadascun dels seus membres en solitari. La senzilla però preciosa harmonia de la cançó “Imagine”, composta per John Lennon i Yoko Ono, m’ha estat motivant infinitat de vegades sense que, a dia d’avui, mai l’hagi deixat d’escoltar fins al final sense distreure-me’n. No va ser, però, fins passat un bon temps des que es va publicar el 1971, que vaig posar atenció a la lletra, cosa que em passa sovint amb les cançons de llengua anglesa, ja que les muses en aquest cas sempre miren cap a una altra banda.
En una estrofa de la cançó, John Lennon canta: “Pots dir-me que soc un somiador... però jo no soc l’únic”. És en aquest punt quan un que es dedica de forma modesta però plenament a tasques creatives se sent identificat i s’esforça a aprendre la lletra sencera de la cançó per intentar descobrir-hi més lligams emocionals. Pintant s’exercita la imaginació, i imaginant caminem cap a la creació. Si ho fem amb música de fons, sigui quina sigui la música que triem com a companya, aquesta sempre ens portarà de bracet a uns espais sensorials on cohabiten imaginació i creativitat. Potser un clàssic de heavy metal ens donarà una empenta per plasmar un traç vigorós, o un tercet de corda ens aportarà harmonies i combinacions que inevitablement convertirem en gammes de colors dipositats al llenç. També un alliberador ritme afrocubà ens pot refrescar mentalment i deixar-nos expressar de forma improvisada el que vagi sortint espontàniament, tot creant una coreografia amb una dansa coordinada de pinzells i malucs. Música sempre disposada, una mica de preparació, molta imaginació, i algunes muses pel voltant, que també hem de tenir en compte que n’hi ha que encara necessiten una mica de rodatge, i amb tot això i sense necessitat de cap additiu enganyós, us convido a emprendre un personal viatge gairebé tot levitant.
