Els esdeveniments de tota mena viscuts aquests darrers temps sotraguegen Europa. No sols ens afecta el canvi climàtic, els trepidants avenços informàtics i les guerres que tenim més properes, sinó també l’esgarriament de les socialdemocràcies –que ha propiciat l’ascens dels totalitarismes. Tot fa pensar que trontolla el procés d’unió econòmica i política, nascut per a evitar les sagnants guerres del segle XX.
Convé, doncs, repensar-nos, redescobrir les nostres arrels, saber on volem anar i quina ha de ser la nostra aportació a la humanitat en aquestes noves i difícils circumstàncies. Perquè els europeus, a diferència dels habitants d’altres continents, compartim una manera de ser, una visió del món i un conjunt de valors que ens uneixen, un mateix esperit.
No seria la primera vegada que aquesta reflexió és necessària. Després de la Gran Guerra (1914-1918), la mala resolució de la qual va ajudar a covar el naixement del feixisme a Itàlia i l’ascens de Hitler al poder, la prestigiosa revista catalana Mirador, sempre amatent a la modernitat europea, va publicar el 1935 les traduccions d’un debat fet a França per uns quants intel·lectuals –pensadors, escriptors i artistes– sobre l’esperit europeu i sobre què s’havia de fer per mantenir la pau, la llibertat i la justícia. Destaco només d’aquells articles l’opinió de Julien Benda, pessimista i lúcid, que creia que la unitat europea només arribaria a ser “un consorci d’empreses”. I la d’André Marois, que també opinava que vindria “una era de nacionalisme econòmic i polític sense cap mena d’esperit unificador”. Igualment, Paul Valéry veia difícil una unió al marge de l’esperit europeu. Però, quin i què era aquest esperit europeu?
El desastre es va abatre de nou sobre Europa amb la Segona Guerra Mundial (1939-1945), després del preludi de la nostra Guerra Civil. Més de seixanta milions de morts parlen del fracàs d’un continent d’on, en l’ordre de l’esperit, havien sorgit genialitats com Dant, Miquel Àngel, Galileu, Verdi, Bach, Voltaire, Pascal, Montesquieu, Mozart, Cervantes, Shakespeare, Newton, Goethe, Kant... Adonar-se que aquest historial d’èxit contrastava amb el fracàs pel desastre humà i espiritual de la contesa, va fer que el 1946 naixessin a Suïssa –l’únic illot de pau durant aquells anys– els Rencontres Internationales de Genève, on de nou, i per marcar distàncies amb l’americanisme i el sovietisme, es reflexionaria sobre l’esperit europeu.
En aquests primers encontres, hi van ser convidats intel·lectuals com Benedetto Croce, Bertrand Russell, Albert Camus, Jean-Paul Sartre, André Malraux, Emmanuel Mounier, Arthur Koestler, Boris Pasternak, Ortega y Gasset, Hermann Hesse, Berdiaev, Aldous Huxley, Jean Guéhenno, Georg Lukacs, Georges Bernanos i Karl Jaspers, entre d’altres –però no tots hi van voler o poder assistir. I els intel·lectuals que van ser-hi van estar d’acord, en general, que l’esperit europeu tenia les arrels en la civilització grecollatina, a la qual el judeocristianisme va aportar la idea revolucionària de la fraternitat. L’esperit europeu té, doncs, les seves arrels en Atenes, Roma i Jerusalem, és a dir: el Déu únic de l’Aliança, Atenes o la filosofia, i Roma o la civilització universal. O també: la història d’Israel, la història grega i la història romana. Sense excloure la participació d’altres llavors (l’humanisme, la Il·lustració, la Revolució Francesa...), tot considerant-les, però, com a menys fonamentals.
L’esperit europeu, segons l’opinió de molts, està cridat a ser i a conservar la consciència de la humanitat, en què la llibertat, la solidaritat i el pluralisme siguin els fonaments de la pau i de la convivència. I convindria que avui, al marge dels polítics de torn, els “treballadors de l’esperit”, i tota persona amb inquietuds, hi tornessin a pensar.
