Feia temps que anava darrere d’aquest llibre, Entre vinyes i telers i, tal com diuen els tòpics, ha arribat a les meves mans gairebé per art de màgia. Estic segur que quan l’amic Albert Castella ha tingut l’amabilitat de fer-me aquest obsequi, la cara se m’ha il·luminat com aquella joguina de la qual no aconsegueixo catalanitzar el nom i que sempre he anomenat “gusiluz”. Abans que qualsevol altra consideració, em cal aclarir que tot i la proximitat que separa aquest poble del meu, fins que vaig ser força ganàpia no hi vaig posar els peus per primera vegada. Desconec si aquest fet entra dins dels paràmetres diguem-ne normals, però us puc ben assegurar que això és ben veritat. Tampoc em sento capacitat per apuntar quina és la veritable raó de l’anormalitat de no haver sentit cap mena d’inquietud ni curiositat per descobrir aquesta àrea geogràfica tan pròxima, màxim si tenim en compte que amb aquest poble m’uneixen uns vincles molt directes tant per part materna com paterna. És força probable que aquesta incongruència tingui alguna cosa a veure amb el fet que, a l’hora d’iniciar qualsevol recorregut sempre sigui molt més còmode fer-lo costa avall en direcció mar que no pas enfilar cara muntanya; fins i tot, ves a saber si es pot arribar a relacionar amb la seducció que comporta deixar-se portar per aquell pol d’atracció imantat en què “gent crida gent”. És prou evident, que Sabadell i Barcelona xuclen el despistat amb molta més força que no pas Sant Llorenç, Gallifa o Granera.
Pel que fa estrictament al contingut del llibre he de dir que s’esplaia en un redactat àmpliament bonista i en plena sintonia amb l’època en què fou escrit. Tot i que estem parlant d’una població que aleshores devia representar una cinquena part de la Castellar, em cal apuntar que l’aparició de l’obra s’avançà al parell d’exemplars de característiques similars que veieren la llum al meu poble uns anys més tard. És possible que Lluís Vergés, castellarenc amb força vincles llorençans, prengués com a patró l’obra de Busquets i Molas per publicar El llibre de Castellar, un volum en què la fotografia (afecció conreada per l’autor) hi té un paper fonamental. Aquest llibre va aparèixer de manera gairebé simultània amb la Història breu de Castellar del Vallès, de Lluís Montagut. Aquest compendi sobre el poble és un llibre de redacció molt més literària que no pas gràfica, i fou escrit amb el cor, des de gairebé mil quilòmetres de distància. Entre els castellarencs tingué una molt bona acollida. Aquest fet, entre altres força coses, va permetre descobrir, a infants com jo mateix i per primera vegada, que al poble hi havien residit algunes persones que un dia en foren foragitades... En Montagut n’era una!
No puc acabar aquest text sense fer avinent una darrera observació i que té molt a veure amb el títol. La primera vegada que vaig anar a Sant Llorenç, de vinyes ja en quedaven més aviat poques, però de telers déu-n’hi-do: n’hi havia més que un foc no cremaria. Triat i garbellat, penso que encara puc sentir-me’n prou satisfet: si hagués trigat una mica més a pujar-hi, potser ja no hi haguera trobat el rastre ni d’una cosa ni de l’altra.
