És curiós –i revelador– com funcionen certes dinàmiques polítiques. Quan, embarassada del meu segon fill i després en postpart, vaig reclamar millores per a les escoles bressol de Castellar, alguns polítics em van acusar de traslladar preocupacions personals a l’àmbit públic. Com si defensar els drets dels infants i de les famílies fos un caprici provocat per les hormones. Com si ser mare de dos infants menors de 3 anys restés credibilitat en lloc de sumar-ne. Ara, quan les famílies i treballadores han sortit el carrer manifestant-se, resulta que el que busco és treure’n un benefici polític. Com canvia el relat, oi?
La lluita per millorar el primer cicle d’educació infantil (0-3 anys) ha crescut amb força arreu de Catalunya en els darrers anys, tant per part de les educadores com de les famílies. L’abandonament per part de les administracions és evident. Les queixes són reiterades i públiques, expressades en forma de manifestacions, sindicats, xarxes i altres mitjans. Les demandes són d’allò més lògiques i senzilles: més places d’escola bressol públiques, més recursos per garantir una bona atenció i condicions laborals dignes per a les treballadores. Qui no ho vol entendre, simplement, no li dona valor a les “guarderies” i punt.
Des del grup municipal d’Esquerra, fa temps que reclamem la creació d’una taula amb tots els agents implicats en l’etapa 0-3: famílies, treballadores, associacions, grups polítics… Però la resposta ha estat sempre un no rotund. El Partit Socialista ens deia: “Ja estem parlant amb les direccions”, i amb les treballadores?, “són un equip i van totes a una”, i les famílies?, “les hem rebut sempre que ens ho han demanat”, i els partits de l’oposició?, “això ho han de fer els tècnics”... Respostes repetides, en públic i privat, com una porta que es tanca una vegada i una altra.
És irònic que s’hagin creat taules de treball sobre qüestions diverses, anunciades a so de bombo i platerets, i que ara, després de 16 anys esperant una nova licitació de les dues escoles bressol del nostre poble, ens demanessin “confiança”.
Ara no paren de repetir que aquesta licitació s’ha aprovat sense cap vot en contra, sense dir, és clar, que des d’Esquerra ens vam abstenir. Per què? Doncs perquè precisament no es va voler treballar amb aquelles persones que més coneixen què cal per garantir una escola bressol de qualitat. Tant de bo haguéssim pogut impulsar nosaltres aquest espai de treball abans. Creieu-me que ho vam intentar, però nosaltres no tenim l’artilleria que té un partit que governa amb majoria absoluta. Per poder reunir-nos amb AFAs i associacions, hem de picar molta pedra, insistir molt i esperar que a dins hi hagi persones compromeses, que vulguin millorar les coses més enllà del color del partit que ofereix la mà.
Una manifestació amb més de cent persones als carrers no és una casualitat ni una estratègia política. És el resultat d’anys de silenci, d’inacció i de falta d’escolta. La meva més sincera enhorabona a totes aquelles persones que la van convocar, que hi van assistir i que d’alguna manera hi van donar suport.
Perquè sí, el que és personal és polític. De fet tot ho és. Des del trist fanal de la cantonada fins a l’últim infant.
