Fa uns dies va fer 25 anys que va morir en Capri. És possible que una immensa majoria de les noves generacions, abans que qualsevol altra cosa, pugui associar el nom de Capri a un indret geogràfic on passar uns dies de vacances. Fins a cert punt, s’entén...
Parlar de la figura de Joan Camprubí i Alemany no és gens fàcil. I no és fàcil perquè, malgrat que no ho pugui semblar, esdevé un assumpte molt més “seriós” trepitjar un escenari per fer riure que no pas per fer plorar... i aquest actor, d’ànima trista, havia après a esprémer humor a la quotidianitat; havia assolit treure punta a aquell dia a dia costerut que, en general, en sol fer poca, de gràcia.
Penso que seria molt difícil trobar una llar catalana en què, amb més o menys freqüència, la veu de Joan Capri no es fes present d’una manera o altra, en un temps que, tal com acabo d’apuntar, de motius de riure n’hi havien més aviat pocs. A aquest actor, no li calia vestir-se de gaire cosa més que d’home apàtic, pessimista, que es limita a exposar les coses com les veu, amb una visió que (ni caldria dir!) sol ser del tot coincident amb les del públic que omple la platea o escolta els seus monòlegs...
Entenc o, com a mínim m’esforço a entendre, aquests nous gurús de la correcció en les formes que s’han adreçat al Capri amb uns termes que, potser, no s’ajusten a la realitat. Personalment, això del políticament correcte, moltes vegades em fa una certa angúnia. Invito a aquests detractors de manual a asseure’s i a escoltar serenament i objectiva allò en què l’actor va incidir amb molta sagacitat, ironia i fins i tot sarcasme, cinquanta o seixanta anys enrere perquè, en el fons –ho acceptem o no–, se’ns ha volgut vendre uns canvis que no són tals. No descobreixo res de nou, si apunto que en el context actual allò que tenim la sort de poder viure ens ha modelat molt superbs, fins al punt d’evitar fer-nos acceptar que tota aquesta fatxenderia anomenada modernitat és efímera, etèria, fum de formatjada, que no va aterrar per quedar-se i que pot esfumar-se tal com un dia va arribar.
A mitjan anys 90, Salvador Escamilla (un altre gran entre els grans) va tornar a posar Joan Capri d’actualitat. Des de les ones de Catalunya Ràdio va aconseguir una gran mobilització popular per tal que el seu nom estigués representat en el màxim nombre de carrers de Catalunya: Castellar no en fou pas l’excepció. El punt àlgid d’aquesta campanya donà com a principal resultat tangible tant la reedició de dos CDs dobles dels monòlegs com l’edició del llibre Capri, t’estimem, de David Escamilla i d’Emili Rosales.
Entretant, per acabar, a mode d’epíleg i de modest homenatge envers la seva figura, em permeto manllevar una de tantes atzagaiades caprianes: “Prou! S’ha acabat la bona vida! A pencar tothom!”.
