Fa unes setmanes de les gales de premis Gaudí, Feroz i Goya. Just allà va destacar la veu de l’actriu catalana Emma Vilarasau, que va reivindicar la falta de papers per a ella i per a dones de més de seixanta anys en el món del cinema. Diu que feia anys que no li oferien un paper protagonista, i ara ha tornat a la pantalla amb un paper exquisit a Casa en flames, un dels grans èxits del cinema català dels darrers anys, en què fa el paper de mare i àvia en aquesta història d’una família catalana de classe alta, que li ha valgut dos premis, un Gaudí i un Feroz, i una nominació al Goya, que finalment no es va endur.
En les ocasions que va tenir l’oportunitat, en els discursos d’agraïment després de rebre els premis, va decidir alçar la veu i reivindicar que les persones grans, particularment les dones, pateixen el que s’anomena edatisme, és a dir, la discriminació que rep una persona per la seva edat a través de prejudicis i estereotips socials, i ella ho va centrar particularment en el món del cinema, on la imatge juga un paper important.
Aquesta discriminació per motius d’edat dona per fet que tota la població d’una edat determinada pensa, actua i es comporta de la mateixa manera, o bé que tenen les mateixes necessitats i interessos. Les actituds edatistes parteixen del supòsit que les persones grans hem perdut capacitats, que aportem poc valor a la societat o que no som capaces de prendre decisions per nosaltres mateixes, i el resultat d’això és que es van perpetuant conductes i estereotips que ignoren les necessitats i les opinions de la gent gran, alhora que s’invisibilitza la seva aportació a la societat. Segons l’OMS aquest fet impacta negativament en el benestar i qualitat de vida de les persones, la seva autoestima, la salut física i emocional, la soledat i l’aïllament social i altres efectes.
Cada cop som més les persones grans presents a les nostres comunitats, i cal fomentar una visió de l’envelliment com una etapa més de la vida, lliure de generalitzacions, i en què les persones grans siguin reconegudes en la seva diversitat com qualsevol ciutadà als nostres pobles i ciutats. Les persones grans no som un col·lectiu, sinó que representem una franja d’edat molt àmplia de la societat, amb interessos i conceptes vitals molt diversos.
Tornant al tema del cinema, darrerament han sorgit veus, sobretot veus de dones, que expliquen que les dones no són com se les representa a la pantalla, on segons elles es maquilla o s’amaga l’envelliment i la vellesa, i aquest biaix és particularment salvatge en el món femení. Algunes actrius afirmen que els homes actors representen en el cinema l’edat que tenen en realitat perquè no se’ls castiga pel fet d’envellir, i en canvi es busquen actrius joves per representar personatges de mitjana edat, i actrius madures per representar dones grans, allò tan recurrent que els cabells blancs fan l’home més interessant, però en canvi una dona amb cabells blancs sembla vella.
Intueixo que la raó que passi això és que la majoria de guionistes i directors són homes, però a mesura que les dones es vagin fent un lloc en el món de la direcció això ha d’anar canviant i s’aniran pensant papers per a dones grans, interpretats per actrius grans. Vilarasau, en recollir el premi Gaudí a la millor actriu protagonista enguany va dir que cal posar el focus en la vellesa per normalitzar-la i perdre la por irracional a l’envelliment. Encara que no sé si la nova fornada de directores de cinema arreu del món hagi estat decisiva per afavorir les incorporacions d’actrius madures, existeix de ben segur un canvi positiu que no és res més que un reflex de la societat.
Si repassem la història del cinema, crec que es pot afirmar que les dones han patit edatisme. Hi havia pocs papers pensats per a elles i els que hi havia representaven clixés i estereotips de dones clarament escrits per guionistes amb mirada masculina, i sovint amb una clara visió masclista. A part de les grans Meryl Streep, Juliette Binoche, Cate Blanchett, Susan Sarandon, Helen Mirren, Jessica Lange, Judi Dench i d’altres, trobem encara ara poques dones grans en papers rellevants. No l’he vista perquè no m’agrada aquesta mena de cinema, però tothom assegura que la pel·lícula de la temporada que aborda clarament la discriminació de les dones per edatisme és La substància, dirigida per una dona i que ha rescatat l’actriu americana Demi Moore dels papers que normalment havia fet feia dècades. Això li va permetre rebre el Globus d’Or com a millor actriu, el premi BAFTA, el premi del SAG del sindicat d’actors i alguns altres, i va ser candidata al premi Oscar de Hollywood. I tot això quan feia trenta anys un productor li va dir que era una “actriu de crispetes” en referència al fet que només podia interpretar papers en un determinat tipus de comèdies comercials. Però ella es va prestar a interpretar una estrella televisiva a punt de ser apartada per ser massa vella, sembla que amb tan bon resultat que era la favorita a guanyar l’Oscar. Però el va perdre contra una actriu jove, i es repeteix així la trama de La substància, un final irònic per una dona gran que va assumir el repte de retratar la crueltat de la indústria quan et fas gran.
Esperem que tot vagi evolucionant, i que les persones grans, també les dones velles amb cabells blancs i arrugues a la pell, estiguin presents a tots els àmbits de la societat, també al cinema.
