Darrerament hi ha una facilitat enorme a l’hora de recórrer a l’estadística per contextualitzar la cosa més insignificant que ens puguem arribar a imaginar. Si us he de ser sincer, a mi també em fa certa gràcia llegir corrues infinites de percentatges sobre qualsevol matèria i poder lloar la feina d’aquells qui esmercen temps i sapiència per posar-nos aquests números a l’abast. Darrerament, d’estadístiques, se’n fan i se’n publiquen a tutiplén, de tota mena i per a tots els gustos i sensibilitats. M’esforço a creure que no sempre que s’exposen i es fan públiques hi ha un rerefons econòmic darrere de cadascuna. En el cas a què vull fer ara referència, gairebé posaria la mà al foc que és exactament així: em cal suposar que aquest estudi sociològic no ve fonamentat per cap criteri comercial.
Fa pocs dies vaig veure publicats els noms de pila que en els darrers temps els catalans assignem a les criatures acabades de néixer a casa nostra. Sense cap pretensió d’ofendre ningú, evidentment, que moltes vegades ens deixem arrossegar més per les tendències del moment que cap altra cosa. Hem aparcat els hàbits (val a dir que com a costum adquirida no sempre era prou encertada) en què solien ser les àvies, els padrins i, fins i tot, el sacerdot que administrava el sagrament del baptisme el que triava el nom de l’infant. No puc ni vull amagar, alhora que soc del tot conscient que el meu nom esdevé tot una rara avis, molt poc comú, enmig de tots els de la meva generació. És per això que potser no sigui jo la persona més adient per apuntar la conveniència o no dels noms amb què inscrivim al Registre els nous catalans. Ara bé, sí que em permeto destacar que observo amb molta preocupació que les Maries, els Antonis, les Roses, les Tereses, les Núries, els Joans, les Àngels, els Joseps, les Montserrats i, en menor mesura, els Jordis... van desapareixent de les nostres agendes quotidianes.
Aquesta evidència, a més, ve reforçada per un altre “detall” que em provoca també una mica d’angúnia afegida. Se’m fa molt difícil d’entendre quan després de preguntar algú (portador d’un nom d’aquells peculiars que se “m’escapa” del meu imaginari onomàstic), quan celebra el sant, en el millor dels casos, em sol contestar que no ho sap i, en el pitjor, que el seu nom no respon ni ve auspiciat per cap figura venerable... Tot i això, en el meu cas particular, tampoc hauria de preocupar-me ni poc ni gens. Ara mateix, estic escrivint aquestes notes des de la terrassa de casa, tot buscant la fresqueta de les darreres clarors d’un xafogós vint-i-vuit de juliol, dia de Sant Víctor I, Papa africà.
Resten poc més d’un parell d’hores per entrar en el reialme de santa Marta, i m’adono que en sobren dits d’una mà a l’hora de comptar quanta gent ha parat esment en aquesta data i fer un parèntesi a la seva vida per felicitar-me.
