Crida, però sembla que no sentim aquests crits. El somni s’ha acabat i la carrossa ha tornat a ser una carbassa. La sabata de cristall ja no hi és, algú l’ha esmicolada. Tampoc sembla que aquell príncep “blau” estigui present, més aviat és un ogre furibund. La caputxeta continua sent vermella, com la sang vessada. El gat negre, pobre! (quina culpa té ell que algú li hagi “penjat” aquesta mala astrugància) rondava aquell dia gloriós del casament. Ella sí que s’ha convertit en una trista dorment, prefereix prendre’s algun somnífer que l’allunyi d’aquest dolor, però, compte, no pot badar, aquell amb qui conviu està a l’aguait, vigilant sempre. En alguna ocasió ha “jugat” amb la possibilitat d’empassar-se el pot sencer de pastilles, però un pensament l’atura sempre: els fills, què passarà amb ells si ella desapareix? NO, els seus fills no seran Hansel i Gretel. I, llavors, continua el seu sacrifici.
Crida, però sembla que els seus crits no els escolta ningú. Ara ja no vol tenir cames, vol tornar a ser aquella sirena lliure, que decidia per ella mateixa, sense que la veu d’un home li indiqués el camí a seguir; en la llum dels mistos veu la seva imatge reflectida, és un somni dolç, bonic, en què visualitza la seva infantesa plena de jocs i de felicitat al costat dels pares, però els llumins fa temps que es van apagar i la foscor envaeix la seva vida; ella continua sent aquell aneguet lleig, perquè ningú l’ha deixada descobrir la seva veritable bellesa, ningú l’ha deixada desplegar les seves ales, i se sent acovardida sota l’ominosa mirada que la jutja contínuament.
Crida, però és evident que ningú sent els seus crits. Ningú mira a través del mirall, ningú la veu perquè el cau on s’ha ficat és molt profund i allà no hi ha conillets, ni barretaires, ni tampoc hi ha l’Alícia, en canvi sí que ha trobat el rei, no el de cors, sinó un rei empobrit, ennegrit per dins i per fora, al qual envolta sempre una boira baixa, fosca, que amaga el pitjor de les persones.
Crida, i el seu crit està amagat en la pedra. Ha quedat soterrat. Ningú l’escoltarà, ningú farà res per ella, ningú lluitarà la seva batalla, ningú la salvarà, tristament, nosaltres tampoc!
