Per fer una reflexió, avui, de l’anomenat conflicte català, primer de tot voldria fer dues referències, prou importants, de dos ciutadans rellevants de Catalunya que han deixat empremta en la història i que donen dues definicions molt interessants del tarannà del poble de Catalunya en diferents moments de la nostra història recent.
L’historiador Jaume Vicens Vives, en el seu llibre Notícia de Catalunya, defineix que l’any 1214 les tendències principals de l’esperit públic català eren:
-El pactisme: intervenció dels representants del país en l’acceptació d’una fórmula governamental.
-La procuració: delegació autoritzada de poders del sobirà als seus representants.
-El manteniment de l’ordre i la pau: suprem objectiu del govern.
L’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol Soley, l’any 1992, en el pròleg del llibre Història de Catalunya (editat per El Periódico), deia: “Catalunya és un poble basat en la cultura i en una sòlida i continuada voluntat de ser.
Un poble format amb aportacions molt diverses, però que ha fet de la convivència una de les seves columnes fonamentals”.
Aquestes són simplement unes mostres de les essències i pensaments en què s’ha construït, al llarg de molt de temps, el poble de Catalunya, i que segurament una amplíssima majoria dels ciutadans d’avui hi estan d’acord, els eixos continuen sent diversitat, voler ser, pactisme, ordre i pau.
Per situar-nos en els temps actuals i mirar una mica quines són les opinions i inquietuds dels ciutadans de Catalunya, podem donar dues dades publicades pel Centre Estudis Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya en l’enquesta del Baròmetre Opinió Política (BOP) en relació amb com hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya.
L’any 2024, els resultats de l’enquesta són que el 34% prefereix mantenir-se com a comunitat autònoma, el 31% vol ser un estat independent, el 22% vol ser un estat dins una Espanya federal, el 7% prefereix ser una regió d’Espanya i el 6% restant no sap o no contesta.
