Llegeixo amb satisfacció que el cinema català va tancar l’any superant el milió d’espectadors. Com gairebé tothom sap els dos fenòmens cinematogràfics del 2024 van ser Casa en flames i El 47, pel·lícules que van fer possible aquest nou rècord de públic a les sales de cinema, quan feia anys que no s’aconseguien unes xifres similars.
Ni la popularitat de Pa negre, del 2010; ni d’Alcarràs, l’any 2022, o Incerta glòria i Estiu 1993, totes dues del 2017, van arrossegar tants espectadors a les sales de cinema, i això que havien estat grans pel·lícules de les quals es va parlar a bastament, i totes amb molt bona crítica.
L’any passat, la història d’una família burgesa barcelonina que es reuneix a Cadaqués per parlar de la venda de la casa d’estiueig i la història basada en fets reals del conductor d’autobús Manolo Vital, que va segrestar el vehicle i el va fer pujar fins al barri de Torre Baró, van realment conquerir el cor del públic. Aquesta última s’ha convertit en la pel·lícula en català més vista als cinemes espanyols dels darrers quaranta anys. El 47 ens parla d’una Barcelona que girava la cara a les seves barriades més humils, com Torre Baró i altres barris de l’extraradi de la ciutat abandonats de la mà de Déu. Uns barris amb carrers sense asfaltar, sense aigua calenta, amb talls de llum constants, sense escola per als infants i amb xaboles i cases construïdes amb pocs recursos. Cases fetes per immigrants arribats del sud d’Espanya que només cercaven una oportunitat de progressar i tenir un futur millor que els que els esperava a la terra on van néixer. El 47 és una història de gent de barri, de gent orgullosa de les seves arrels, orgullosa de ser classe treballadora, i sobretot és una història sobre la lluita veïnal com a motor de canvi social, de la cerca del bé comunitari, de dissidència pacífica, de rebel·lia i d’inconformisme, del desig d’una vida digna, i també de convivència en tots els sentits, també lingüística, ja que el català i el castellà són presents al llarg de tota la pel·lícula, com a la realitat de casa nostra. Al cap i a la fi, la història de tantes ciutats que han anat creixent amb l’arribada i l’acollida de molts immigrants que van fugir de la pobresa de la postguerra i la repressió franquista durant les dècades dels anys 50 i 60.
L’altra cara de la moneda és Casa en flames. En aquest cas la trama va de la classe privilegiada, d’una família catalana de bon estatus que estiueja en una preciosa casa a Cadaqués, el lloc més idíl·lic i selecte de la Costa Brava on tradicionalment moltes famílies de classe alta passen els estius, amb tots els plaers d’unes vacances mediterrànies, amb vaixell de vela catalana inclòs. En aquest cas la pel·lícula és en català perquè és així com parla aquesta gent, encara que alguns membres de la família com l’exmarit de la protagonista o la parella del fill parlen en castellà. Tot el film és molt teatral, gairebé amb un escenari únic, en què la protagonista és la mare divorciada de la família, la filla que viu un matrimoni infeliç i el fill suposadament madur però que no ha madurat. Com a bona obra teatral els diàlegs són brillants, plens d’humor àcid i mordaç, però amb un llenguatge planer que fuig del català normatiu. Em seria complicat catalogar la pel·lícula d’un gènere únic perquè és drama i comèdia alhora, en què es parla sobretot de la incomprensió familiar, del reflex de la manera de viure del món actual, de les misèries i secrets del grup humà que formen tots els personatges, i de l’autodestrucció de la pròpia família. En definitiva, una història convencional d’una llar i una família altament inflamable, com ja avança el títol de la pel·lícula.
No sabria dir quina de les dues m’agrada més. Són dos films ben diferents, però els dos plens de màgia i encerts, cadascun en el seu estil i amb els seus propòsits. Les dues pel·lícules s’han passat a Castellar amb molt èxit de públic, senyal que aquest tipus de cine interessa.
Aquest mateix cap de setmana es lliuren els premis Gaudí del cinema català i sabrem quina pel·lícula creuen els acadèmics que és la mereixedora del gran premi. Potser serà una d’aquestes dues o potser alguna de les altres finalistes com Mamífera o Salve Maria, igualment recomanables. Si no les heu vist, no us les perdeu. Seguirem sent fidels al cinema català si se’ns ofereixen bones històries que ens facin emocionar i ens tornin a acostar a les sales de cinema.
