El 3 de setembre va morir la Carme Junyent i Figueras, lingüista especialista en llengües amenaçades, professora de la Universitat de Barcelona, estudiosa de l’antropologia lingüística i les llengües de la immigració a Catalunya, membre del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades i autora de diverses obres entorn de la diversitat lingüística. Des de la data de la seva mort, diversos articles, notícies i intervencions a les xarxes socials n’han parlat com d’una dona intel·ligent, sàvia, compromesa i íntegra, entre altres qualificatius que defineixen el que va ser Carme Junyent més enllà de la seva professió: una activista que va dedicar bona part del seu temps a fer xerrades i intervencions tant als mitjans de comunicació com a múltiples espais del país. Una activista amable i propera, generosa amb el seu coneixement, que compartia amb qui fos sempre que era necessari i possible.
Així la vam conèixer a Castellar del Vallès el mes de març de 2022, quan va oferir una conferència a la Sala d’actes de l’Auditori, en el marc dels actes del 8 de març, Dia Internacional de les Dones. Carme Junyent havia enarborat la bandera de la defensa dels mecanismes i les estructures lingüístiques per explicar, més que oposar-se, per què no té sentit tota la bateria de mesures i arguments que s’han desplegat per defensar el llenguatge no sexista. Va ser valenta, sí, perquè no és fàcil manifestar-se en contra del que és públicament i políticament correcte, més enllà que, fora d’aquest context públic i polític, la majoria arrufi el nas i admeti que desdoblar el llenguatge per referir-nos als membres masculins i als membres femenins del discurs és una autèntica llauna i una cotilla que fa de mal portar.
Probablement aquest posicionament la va situar en un espai de coneixement i reconeixement públic, sobretot als mitjans i a les xarxes, on Carme Junyent va ser molt activa i, com a bona professora, molt pedagògica. Però bona part de la seva lluita va consistir a fer-nos veure que el català és una de les llengües que es troba en procés de substitució per la llengua dominant, cosa que vol dir que pertany al 40% de llengües del món en perill de desaparició. Aquí és on se’ns hauria de remoure l’estómac i, si volem fer honor a la seva figura i donem validesa al que se n’ha dit, hauríem de pensar de quina manera cadascú de nosaltres pot contribuir a salvar la llengua catalana del seu maltractament i la seva posterior, i segura, desaparició.
De Carme Junyent se n’ha dit també que era una dona lúcida i lliure. Al final dels seus dies, va planificar l’acte de comiat que volia i va escriure un darrer article que va titular “Morir-se en català”, que va demanar que es publiqués després de la seva mort. És un article serè però contundent on Junyent diu: “Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català”, en relació amb la reflexió sobre les persones que no poden ser ateses, en el tram final de la vida, en la llengua que els va ser transmesa. Hi pot haver acompanyament més necessari? Ho explica perquè, també en aquests moments tan delicats, parlar català a Catalunya representa una lluita titànica.
Carme Junyent sempre començava les seves conferències amb la fórmula: “Bon dia i gràcies per haver vingut”. Bon viatge, Carme, i gràcies per haver parlat.
