El Dilluns de Pasqua a mig matí, la campana plorava trista la mort del papa Francesc des del campanar de la Catedral del Vallès. Ha mort l’home que havia portat l’esperança d’una església renovada a molts catòlics. Coneixent les seves intencions de canviar coses essencials dins el si de la comunitat catòlica, penso que ha mort molt preocupat perquè li han impedit des de dins complir els seus projectes i també pel pes emocional de veure com està evolucionant la societat actual, de manera oposada als seus principis. També imagino la caspa del Vaticà, el col·legi cardenalici majoritàriament conservador que el volia fer fora, fregant-se les mans. Crec que, malgrat els enemics interns, la fe en Jesús de Natzaret perviurà perquè el seu missatge és universal i el seu exemple sempre inspirarà la bona gent. Així va el món, regit avui per dirigents decrèpits o curts de mires, amb l’ànima corcada per l’orgull, el poder, l’avarícia i el menyspreu als diferents, als marginats, als migrants, als pobres, als pacifistes... Són molt pitjors que els descreguts. A molts de nosaltres només ens queda la paraula per cridar-ho i reclamar l’herència de Francesc: la pau i la justícia social.
