Molts anys després, arrepapada a la butaca, la iaia Sisca va recordar aquell matí remot en què va arribar a la vila. Aleshores Castellar era un poble amb carrers de terra, no gaire lluny d’un riu vorejat per fàbriques amb abocaments que irisaven l’aigua i les pedres del fons, verdes i enormes com ous prehistòrics. Aquell món era tan nou que li va semblar que no coneixeria el nom de moltes coses, i que per mencionar-les hauria d’assenyalar-les amb el dit.
Era el 1953 i la iaia tenia setze anys. Havia trigat quatre dies a arribar fins allà. El tren havia sortit d’Andújar un divendres i havien hagut d’esperar moltes hores a les estacions d’enllaç, a Alcázar de San Juan i València. De seguida que va arribar, va començar a treballar de minyona a casa del poeta Arús, a la baixada de Cal Verge, on s’estaria sis anys. Recorda que havia de treure la pols de molts llibres, que al poeta li agradava treballar de nit.
Quatre anys més tard, el 1957, després de voltar per Barcelona (on el van empresonar al castell de Montjuïc abans d’enviar-lo “pa’ abajo” una altra vegada) i Tortosa, on va fer de pagès, arribava l’avi Paco. La seva primera feina a Castellar va ser en una pedrera de Sant Feliu, on encara li deuen cinc-centes pessetes que no li van arribar a pagar mai. Més tard va treballar fent encàrrecs i després, per fi, va trobar una de les feines que més li agradaria, repartidor de gasoses a Cal Calissó. Conduïa una furgoneta, li sembla recordar que una Citroën, i venia gasoses i cervesa casa per casa. Si calia, recollia les ampolles buides de vidre. Va aprendre català, li agradava xerrar amb els clients. Li agradava, també, la polseguera que aixecava la furgoneta quan baixava pel Passeig, el dring de les ampolles que l’acompanyava com una munió d’esquelles, com quan era un nen i feia de pastor i s’estava fora de casa dies sencers, amb la companyia d’una enciclopèdia de butxaca.
Però el que més li agradava del poble era, sens dubte, la noia que treballava de minyona a cal poeta. L’havia conegut quan tots dos eren uns marrecs que vivien al mateix carrer del poble on van néixer i, ara que tenia vint anys i la veia amb els cabells tan llargs i arrissats, li semblava que Lahiguera era prop i lluny alhora. De camí al ball que es feia cada dissabte a Sant Feliu, ell va encalçar-la. Es van reconèixer i tots dos van posar-se a riure. “Era un pícaro y un conquistador”, recorda la iaia, i se’l mira amb un retret dolç. “Yo empecé y ella me siguió”, contesta l’avi arronsant les espatlles. Van entrar junts al local on es feia el ball, en un racó un tocadiscos anava alternant entre cançons animades i lentes. I van ballar junts totes les cançons, i aquell ball que va començar fa seixanta-quatre anys encara dura.
