Francament penso que, cada vegada són més les raons que ens fan viure espantats. En un optimisme impostat, hi ha qui defensa que d’ençà que el món és món sempre hi ha hagut prou motius per viure esporuguits i que el pitjor temor ens el solem generar nosaltres mateixos. És possible que una mica sigui així, però això no em consola ni poc ni gens. Per a mi l’autèntic devenir del món comença seixanta-tres anys enrere; si he de furgar més enllà, només em puc regir pel que m’han explicat o pel que m’hagi pogut documentar... Així, doncs, aquesta sentència de “des que el món és món” ve a ser tan abstracte com allò del “valor” que només se’ns suposa.
Ahir vaig rebre una factura per correu. En un costat del text hi havia un anagrama molt similar al que encapçala aquestes notes. Vaig caure en la temptació de prémer-lo per veure a què treia cap això que anomenen “intel·ligència artificial”. La meva sorpresa va ser majúscula: aquella màquina no només va llegir el que apareixia a la pantalla, sinó que, amb més o menys encert, em va explicar tot el cos de la factura! Allò no era cosa de bruixes ni obra del dimoni, tal com haurien dit gent com jo mateix uns anys enrere: aquest és un producte de laboratori pensat per fer-nos la vida “molt més fàcil i agradable”, cosa que, personalment, se’m fa molt difícil de creure...
Mai estat gaire amant de la ciència-ficció, perquè penso que, massa vegades, a tota “ficció” només cal donar-li temps perquè deixi de ser-ho. L’únic problema que van tenir personatges com Juli Verne, per exemple, és néixer cent anys massa aviat...
Estic espantat, molt espantat, perquè constato que, de les múltiples descobertes fetes per l’home, no en conec cap de les quals només se n’hagi aprofitat la cara amable. Fins i tot, en innumerables ocasions, una mala praxi en la gestió de les causes nobles ha arribat a ser molt més destructiva que qualsevol altra cosa pensada per fer mal.
Perquè (i Pare perdoneu-me!), jo sí que crec en conspiracions, en contubernis, en jocs amagats i tot l’enfilall de maniobres que hi vulgueu anar afegint. Ni poso ni trec, observo, sospeso, rumio i, tot seguit, començo a tremolar.
