Al llarg dels segles, la creació ha anat canviant en les seves formes i els seus objectius, i en l’últim segle, amb els nous mitjans tècnics, amb més rapidesa. Els artistes, sempre atents a la ciència i als avenços del seu temps, van aprofitar lliurement els nous coneixements i van incorporar les novetats als seus treballs. Alguns artistes varen exercir les dues funcions alhora, com Leonardo da Vinci, la de l’artista i la del científic inventor.
Dalí va incorporar a la seva pintura descobriments de la seva època, com la psicoanàlisi, la teoria atòmica i la de la relativitat. Dos moviments artístics nascuts en el segle passat són per a mi els que més influència han tingut en l’art que podem veure encara avui dia. Si la creació ha sigut sempre un objecte en una o dues dimensions, creat i capaç de ser vist i tocat per tothom , això estava a punt capgirar-se, o almenys això semblava.
Arribat el segle XX una nova rebel·lió es va iniciar, una reacció contra l’art establert i la insensatesa política i social de l’època, tal com diu Dietmar Elger en el seu tractat sobre el dadaisme.
Parlem d’un dadaisme nascut al voltant de l’any 1916 i liquidat a escala històrica l’any 1923, però amb una influència encara vigent. El dadaisme, de gran actitud vital i anarquisme, va provocar una ruptura contra el passat burgès de l’art i el pensament, i aviat desembocaria en el surrealisme. Aquesta reacció semblava al principi un contrasentit per ser l’art allò amb possibilitat de ser venut a benefici de l’artista. Poc després de la meitat del segle passat vàrem començar a sentir a parlar de la desmaterialització de l’art en boca, per primera vegada, de l’escriptora i activista Lucy R. Lippard i que aviat faria esmena d’aquest art de les idees en un primer llibre amb la voluntat d’informar del que estava passant sobretot a Nova York però no exclusivament en aquesta ciutat. Es parlava de l’art conceptual i dels seus pròxims, el body art i el land art, i d’activitats efímeres que només existien en aquell precís moment i que si no quedaven registrades en fotografies o en les primeres càmeres de filmar passarien a l’oblit.
Totes aquestes manifestacions artístiques, sovint de caràcter contestatari i polític (estem en el moment de la guerra del Vietnam), trenquen de nou els límits estètics establerts fins llavors i varen tenir molta influència sobre l’art que es va fer a partir d’aquell moment i fins ara. També, com sempre, el mercat va absorbir moltes de les creacions de tots els moviments nascuts entre els anys 1960 i 1972.
Quan parlo de l’art de les idees ho faig sobretot pel moviment de més influència, l’art conceptual. Aquest moviment no va deixar de produir objectes i productes que van ser comercialitzats malgrat les dificultats aparents de les activitats efímeres i d’algunes obres que eren als antípodes del que potser un burgès d’un passat recent voldria tenir a casa seva.
Malgrat l’interès de les galeries i de col·leccionistes, alguns artistes es van significar per tot el contrari. Són com una mena de Bartleby que ens diu que prefereix no fer-ho. Són els artistes sense obra, en podríem dir. Però què significa exactament un artista sense obra? Et pots anomenar artista si no tens obra? Aquest dilema em tenia molt intrigat i absorbit, i en la meva recerca vaig descobrir que molts dels artistes que apareixien aquí i allà en revistes o llibres com el d’Enrique Vila-Matas eren pura invenció. Ni l’art conceptual es va escapar de crear objectes que al final es van acumulant a totes les obres fetes fins ara en la història de l’art.
Sol Lewitt deia que “l’art conceptual, la idea o el concepte és l’aspecte més important de l’obra” i continua dient que “l’execució és una qüestió superficial, la idea és la màquina que fabrica l’art”.
Si per edat i interès vaig formar part de l’espai de temps del naixement i el final del període de l’art conceptual entre l’any 1966 i el 1975 també reconec que la idea d’un pensament fet visible m’ha intrigat, ja que el concepte d’idees, però no objectes, sempre m’ha semblat contradictori. Per aquesta raó quan em van convidar a participar en la primera Biennal d’Art Conceptual de Terrassa l’any 2002 vaig dubtar molt sobre l’obra a presentar i quan algú de la Sala Muncunill va dir-me que només hi havia una obra conceptual en tots els treballs presents, vaig pensar que no sabia on era ni que fèiem tots els artistes d’aquesta biennal.
Aquestes ratlles van més enllà d’ocupar una plana en una revista o la seva germana digital, vol deixar constància d’unes preocupacions ben diverses meves, al voltant d’alguns aspectes de l’art. Al final, en un món cada cop més digitalitzat i un art menyspreat per falta d’atenció, en una nova era per a l’art i els artistes dins una època global i d’escassetat de recursos, potser caldria creure i fer el que en el seu moment va expressar l’artista americà Douglas Huebler: “El món és ple d’objectes més o menys interessants; no vull afegir-hi cap més”.
