La primera vegada que vaig fer supo supo (expressió del Pallars que vol dir: trobada inesperada) amb un arbre dels desitjos, va ser a la primavera, al bosc de Brocelianda, ara fa molts anys. Recordo que era un dia d’oratge bretó: sol, boira, pluja i vent. Quan vaig obrir la porta del cotxe, un gos enorme de pèl llarg de color negre em va llepar la cara. Vaig riure: “Merlí ens dona la benvinguda!”, vaig pensar. Volia visitar la tomba de Merlí; imaginava alguna mena de dolmen magnífic o un menhir gegantí. Doncs no: un parell de roques i un boix grèvol jove amb tot de paperets a les branques. Aleshores, no n’havia sentit a parlar mai, de l’arbre dels desitjos i em vaig preguntar què eren tots aquells paperets penjats. En vaig agafar un i vaig llegir: “Merlin, fais tomber ma dent qui bouge”. Era el desig d’un vailet que tenia una denteta a punt de caure. Vaig tornar a ser petita en recordar l’angúnia que em feien les dentetes quan es movien i notava el trau a la geniva. Vaig tornar el paperet al seu lloc i vaig demanar disculpes al nen i a Merlí. Quan vam sortir del bosc, un corb va travessar la carretera grallant. Merlí ens deia adeu o em renyava pel que havia fet?
La tradició de l’arbre dels desitjos és molt antiga i connecta també amb l’arbre de Nadal i el tió: arbres que tenen la facultat de donar-te allò que desitges. La mare i la tieta m’expliquen que quan eren petites el seu avi ja les feia cagar el tió. Mai, però, no havien tingut arbre de Nadal. No sé si arran de la campanya de Yoko Ono el 1996, que va demanar que les persones pengessin papers amb desitjos en un arbre tal com feien al Japó, es va popularitzar aquest costum. He preguntat pels desitjos a una vaileta de 4 anys: “Que el tió cagui regals per a tothom”; a una dona jove, autònoma, casada i amb dues filles: “Temps!”; a una senyora gran que encara entra i surt de casa seva lliurement: “Salut!”.
La cap de l’oposició va demanar tota enfaristolada davant de càmera: “Que legislen bien!”. Què va voler dir? Què facin les lleis que ella voldria? Davant d’això, aprofito per demanar un desig: “Vull que els polítics entenguin i respectin que no som uniformes, que som com tapes variades; que els representants polítics, tots, han estat elegits pels electors, i que una de les grandeses d’haver de governar en minoria és la d’haver d’arribar a consensos en què conflueixen les voluntats dels diferents partits, reflex dels nostres desitjos.” Bones festes!
