Després del darrer episodi de l’imprevisible Sr. Puigdemont, amb l’acte programat de míting i fuga, a l’estil del mag Pop, i una vegada ratificat el nomenament del nou president de la Generalitat, el Sr. Salvador Illa, podríem dir que l’anomenat procés dels darrers 13 anys ha arribat a la fi.
El pacte d’investidura pel nou president, entre PSC, ERC i els comuns, ha donat per acabada l’etapa dels darrers governs independentistes successius, suportats amb les majories dels tres partits independentistes al Parlament de Catalunya fins avui, Junts , ERC i la CUP.
Comença, doncs, una nova etapa, de majoria no independentista, que vol encetar un nou camí, fonamentat en el diàleg permanent entre partits diferents, però amb un objectiu comú, que, segons el mateix president, Salvador Illa, té com a eixos principals en les seves accions de govern el bé comú i la defensa de Catalunya, objectius molt diferents de l’únic objectiu de l’etapa del procés, que era la independència de Catalunya per sobre de tot, saltant-se, quan calia, qualsevol norma o llei de l’Estatut i de la Constitució espanyola.
I ara, què convindria fer per tal de revertir aquests anys perduts de procés? Doncs el primer de tot, impulsar les polítiques de millora necessàries i inajornables per solucionar amb accions polítiques acordades les mancances principals de la societat catalana, com la llar, el transport públic, l’educació, el servei d’atenció primària i la reorganització de l’Administració pública, per fer-les més efectives i eficients per a l’atenció dels ciutadans.
Cal fer un incís i donar el valor que es mereix a l’acord d’investidura del nou president de la Generalitat, fet possible gràcies a la reflexió prèvia d’ERC i el diàleg, els acords i la firma posterior dels documents, per l’acord conjunt entre diferents formacions, que ha fet possible iniciar aquesta nova etapa de govern. D’això se’n diu “mirar cap al país”, i no exclusivament als interessos partidistes, tan usuals i fàcils d’utilitzar en la política actual.
Cal, doncs, reconèixer l’encert d’ERC, malgrat la seva situació interna complexa i a les portes d’un congrés extraordinari del partit al novembre, en la seva decisió de continuar pel camí de la política de l’acord, iniciada en el darrer mandat de l’expresident Aragonés.
Als comuns, en la seva línia de diàleg i amb polítiques de caràcter social, drets fonamentals i benestar de les persones, sempre en l’òrbita de la sostenibilitat del planeta, com a element cabdal.
Al PSC, en la seva línia política, ja coneguda i practicada en molts àmbits de governs municipals, socialdemòcrata, que tant ha contribuït a l’actual societat del benestar aconseguida dintre de la UE.
A Junts o Puigdemont-Junts, de moment seguint les darreres ocurrències d’un líder dissortat, després de l’estrepitós fracàs de la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Esperem que en el proper congrés del partit, a l’octubre, el Sr. Puigdemont primer faci un acte d’autocrítica de totes les seves accions i faci un pas al costat, com a líder, per intentar provocar un debat intern i a fons, per trobar un nou líder i un nou full de ruta per aconseguir els seus objectius polítics amb unes eines més eficients i vàlides per als seus simpatitzants. L’extraordinària trajectòria política, de peix al cove, de l’expresident Pujol podria ser un punt de referència per presentar les noves propostes que tenen per als ciutadans de Catalunya.
En política, com deia l’expresident Josep Tarradellas, “l’única cosa que no es pot fer és el ridícul”.
Doncs farien bé tots els partits de Catalunya i d’Espanya en aplicar-se bé aquest lema. Per tant, si volem una Catalunya que avanci i es desenvolupi adequadament, tant humanament com socialment i econòmicament, amb projecció d’un futur sostenible per a tothom, cal aplicar les úniques eines que són efectives en política democràtica: voluntat de dialogar amb tothom, acordar i pactar per treure propostes que millorin la vida de la gent.
En aquesta nova etapa a Catalunya i a la resta d’Espanya, seria desitjable i necessari que un partit suposadament de centredreta com el PP, deixi d’una vegada, les seves restes d’arrels autoritàries i excloents, que estan dominant els seus discursos i s’avingui a ser el que hauria de ser un partit conservador europeu, fer política i buscant els acords necessaris amb la resta de partits del Parlament per solucionar els problemes i no buscar l’enfrontament permanent, com a eina política partidista exclusivament.
