Feia més de cinquanta anys que érem amics, i, si mai em demanessin algun tret definitori d’aquella amistat, em sembla que ho resumiria amb tres paraules: tips de riure. Al llarg dels anys en vam anar acumulant tants, de tips de riure, que el simple fet de recordar-ne un ja en desencadenava un altre; i tot rient, rient, ens vam anar fent grans. O no del tot. No sé si he conegut mai cap persona amb tant sentit de l’humor com el Josep Vidal. Se’n fotia de tot i de tothom, començant per ell mateix. Duia l’humor tan adherit a la seva persona com aquella càmera a través de la qual li agradava observar el món. El cinema i el vídeo havien estat sempre la seva gran passió, al costat d’aquella altra de viatjar a les quimbambes perquè havia descobert l’existència de no sé quina tribu que encara es resistia a ser civilitzada, o per viure el carnaval més genuí de la cultura amazònica o per jugar-se el físic a Cambodja entrevistant supervivents i botxins. I una passió es complementava amb l’altra, perquè el resultat final d’aquestes peripècies d’Indiana Jones sempre era allò que, a la tornada, ja li feia salivera abans d’arribar: el plaer artesanal i metòdic d’editar, al soterrani de casa i amb un perfeccionisme extrem, tot aquell arsenal de paisatges naturals i de paisatges humans i convertir-lo en uns documentals amateurs que més d’un professional li hauria envejat. I ho feia amb la il·lusió d’un nen petit que va muntant el mecano que li han portat els Reis.
“Què, t’hi apuntes?”, era la pregunta rutinària que sempre et feia quan t’anunciava l’última aventura que havia decidit d’emprendre; ell ja veia venir que li diries que no, però potser li quedava aquell residu d’esperança que algun dia t’hi apuntessis i que els tips de riure els poguéssiu compartir a l’altra punta d’aquell mapamundi que tenia a casa, cada cop més atapeït de xinxetes de colors que assenyalaven tots i cadascun dels llocs que havia trepitjat al llarg dels anys, amb la càmera a coll.
Però la plasmació del que passava en espais remots no era sinó un dels dos grans blocs de la seva producció: l’altre era la filmació del que transcorria més a prop de casa, la vida, les persones, les institucions i el batec del seu estimat Castellar, que l’havia vist néixer i que l’ha vist morir. Des del monumental document històric de l’empresa Tolrà (que és, de retop, la crònica de cent cinquanta anys de la història del poble i del país) fins a un humil recordatori del passat agrícola com són les barraques de pedra seca, passant per les tradicions que defineixen la fesomia local (el Ball de Plaça, els pastors cantaires de mossèn Abarcat, el Nadal, la Festa Major...), la història de les entitats esportives i culturals castellarenques o aquell exquisit documental sobre el meu avi, el poeta Joan Arús, i un etcètera massa llarg per encabir-lo aquí, el Josep Vidal ha regalat al poble un arxiu audiovisual que no té preu.
Tot va començar l’any 1969, quan ell va anar engrescant-me amb la idea de filmar, amb l’empenta, l’exhaustivitat i el cap calent de la joventut, tot el que passés a Castellar durant l’any següent, del primer dia a l’últim, amb una càmera cinematogràfica de súper-8 i una banda sonora d’una entranyable precarietat. Vam reclutar quatre amics més (el Xavier Caba, el Salvador Juliana, el Cecili Mussons i el Ton Pintor), el projecte va arribar a bon port i el resultat final va ser aquell entusiasta Castellar 70 que va guanyant amb els anys, com els bons vins.
Després van anar venint totes aquestes produccions, en un crescendo espectacular de qualitat i de quantitat (un centenar llarg de pel·lícules i vídeos), on he tingut el privilegi de posar la veu en off. Amb la generositat que el caracteritzava, el Vidal sempre havia valorat aquesta col·laboració meva amb una exageració que l’induïa a posar el meu nom al costat del seu com a responsables del guió, quan jo m’havia limitat a posar o treure algun accent o a fer un parell de retocs sintàctics a un text íntegrament escrit per ell. El Josep Vidal era l’home orquestra: guionista, director, cameràman i productor de tota la seva obra cinematogràfica i videogràfica. Molts pobles, viles i ciutats d’aquest país tenen el seu cronista local –una figura discreta, voluntariosa i sovint poc valorada–, però dubto que n’hi hagi gaires que puguin presumir d’un cronista que, igualment discret i voluntariós i gosaria dir que també poc valorat, s’hagi cremat les celles tant o més, però no pas escrivint llibres sinó documentant amb imatges i sons la vida i la història del seu poble i de la seva gent. Castellar del Vallès li deu un homenatge, a l’amic Vidal.
